40 anys d’ecologisme responsable

Volia jugar a despistar perquè, amb el títol de l’article, creia que tothom ja s’imaginaria de quin peu calçava el text i des de quina perspectiva ideològica estava escrit. Per aquest motiu, cercant el xoc d’expectatives, havia pensat que començaria dient que era una notícia lamentable que el GOB Menorca commemoràs, aquest 2017, els seus primers quaranta anys d’existència. Així, contundent i desconcertant alhora: una notícia lamentable. Després, seguint per aquest camí, volia explicar la decepció que suposava que una entitat com aquesta encara aguantàs, després de tant de temps. Tot seguit, però, fiava redreçar la cosa comentant que la no-existència del GOB Menorca hauria implicat que, a l’illa, no hi hauria hagut mai cap problemàtica relacionada amb el medi ambient, la qual cosa, evidentment, no només no s’ha donat mai sinó que la tendència ha estat justament la contrària. Potser volia fer-ho massa complicat, però al final tot havia de confluir, evidentment, en allò que perseguesc des d’un primer moment: elogiar l’entitat ecologista menorquina i celebrar-ne l’aniversari. Com que la realitat illenca cada dia ens presenta noves amenaces i reptes que incideixen en l’ús dels recursos naturals, no només necessitam el GOB Menorca sinó que avui és un luxe del qual, els menorquins, no podem prescindir. Ho diré amb una altra frase tòpica: si no existís, caldria crear-lo.

Seguir la trajectòria del GOB ens ajuda a resseguir la història social i econòmica de l’illa durant les darreres quatre dècades, des d’una una perspectiva, a més, que ens permet de posar nom i cognom a uns elements que, en el seu moment, no s’acabaven d’entendre per manca de distància crítica. Per exemple, malgrat que va néixer agombolat per l’Ateneu de Maó i en el context de l’intent d’urbanització de l’albufera des Grau (allò que s’havia de dir Shangri-là), per a molta gent, almanco durant els primers anys d’existència, el GOB ha estat vist com un cau de hippies peluts que nedaven en pèl. Ho exager, és ver, però vull dir que l’ecologisme i, sobretot, els ecologistes, eren vists com un col·lectiu marginal i estrany, a partir d’una imatge farcida de tòpics, en un context molt mogut políticament i econòmica com era el dels darrers anys del franquisme i els primers del que vingué després (els de la gran desil·lusió).

Avui, però, podem matisar les coses (malgrat que encara hi ha una sèrie de tòpics que perviuen, sobretot en algunes mentalitats protocavernàries) i situar-les en la perspectiva històrica adequada, que ajuda a entendre moltes coses, com que l’ecologisme neix, de la mà d’altres ismes (el feminisme, etc.), amb l’arribada de la postmodernitat, als anys seixanta i que, aquesta presa en consideració respecte de les conseqüències que l’activitat humana té damunt del planeta, es creua, en aquest racó de la Mediterrània, amb una illa que veu com Mallorca i les Pitiüses sucumbeixen a l’impuls d’un monstre anomenat balearització que, a canvi d’un benefici econòmic a curt o, com a molt, a mitjà termini, hipoteca per sempre el paisatge i altres recursos naturals bàsics, amb un pòsit al darrere de corrupteles polítiques que acaben malversant doblers públics en benefici d’interessos privats.

Sense el dia a dia del GOB Menorca es fa difícil d’imaginar com seria l’illa a dia d’avui. Segurament, no s’assemblaria de res al territori que, turísticament, es promociona a base d’imatges d’arenals verges, de sorra blanca i aigües cristal·lines.

He llegit que Menorca se’n va salvar, inicialment, de tota aquesta voràgine destructora del territori, perquè el règim franquista mantingué l’illa castigada a no desenvolupar-se econòmicament per haver estat fidel a la república fins al darrer moment. Pot ben ésser veritat. Sigui com sigui, aquest decalatge històric va permetre que, en veure els desastres que les polítiques urbanitzadores implicaven a cals veïns, aquí es despertassin les consciències proteccionistes, que es traduïren en mobilitzacions ciutadanes. A més, actuacions tan barroeres com les de l’alcalde Escudero i els seus coadlàters amb l’especulació maonesa, van ajudar força a consolidar aquesta sensibilitat en la població civil (na Laura Piris ho ha estudiat a fons, tot açò, i estaria molt bé que qualcú s’animàs a publicar-ho). El fet de veure que s’assolien victòries, ni que fossin parcials (avui, l’Albufera no només no està urbanitzada sinó que és el nucli de la Reserva de Biosfera), va reforçar l’ecologisme illenc i, més enllà, va fer que la protecció del territori es convertís en un dels trets identitaris de la societat illenca (molt per damunt de la llengua, fins i tot).

Ara bé, que Menorca inicialment es salvàs de la balearització no vol dir que aquí no es cometessin algunes empastes grosses, com els hotels de son Bou o cala Galdana, per dir-ne els més mastodòntics i impactants des d’un punt de vista estètic. No vol dir que no hi arribàs la indústria insaciable del turisme (visitau l’exposició «Almon s’està com aquí» si hi voleu aprofundir). Però fins a un cert punt, gràcies a la feina del GOB (i d’altres col·lectius, evidentment: sense l’Institut Menorquí d’Estudis, per exemple, mai no hauríem arribat a ser Reserva de Biosfera), l’activitat econòmica que s’ha executat sobre el territori illenc ha estat tutelada i vigilada per uns ulls assenyats que, en el moment en què es traspassen les línies vermelles bàsiques, mobilitzen la gent, sobretot al carrer, per fer sentir la veu col·lectiva i aturar les coses abans no siguin irreversibles. Sense el dia a dia del GOB Menorca es fa difícil d’imaginar com seria l’illa a dia d’avui. Segurament, no s’assemblaria de res al territori que, turísticament, es promociona a base d’imatges d’arenals verges, de sorra blanca i aigües cristal·lines.

Ecologisme responsable. Aquesta n’és la divisa. Ecologisme, responsabilitat i, hi afegiria tot i que hi va íntimament lligat, seny. Perquè el sentit comú és el millor antídot contra l’ambició febril i l’egoisme malaltís d’aquells que, malgrat tot, s’emparen en un discurs (potenciat des dels mitjans afins) que intenta maquillar una visió de la realitat que només cerca el benefici propi. Com ho demostra la brama, repetida fins a embafar, de dir que el GOB és partidari del «no» a tot: no al progrés, no a l’economia, no al turisme… Qui programa aquestes campanyes sap perfectament de la força dels missatges en negatiu, perquè solen tenir el rebuig social i, per aquest motiu, intenten vendre una imatge de l’ecologisme en tant que moviment construït a la contra. L’intent és tan maliciós com bo de desmuntar. En primer lloc, perquè es fonamenta en un seguit de mentides basades en un ús categòric d’allò que només és parcial. El GOB no està en contra del progrés, de l’economia o del turisme: està en contra d’uns determinats tipus de progrés, de model econòmic o de turisme. Per tant, i en segon lloc, en no ser negacions absolutes sinó parcials, fàcilment podem capgirar els arguments i dir que el GOB diu «sí» al progrés, a l’economia i al turisme, sempre i quan no hipotequin el futur de l’illa. I ho fa amb uns arguments sòlids que cal tenir en compte. Primer, perquè des de Mallorca i Eivissa ens arriba una projecció del futur que ens ha d’ajudar a veure per on no hem d’anar. I, segon, perquè el temps sempre ha acabat donant la raó a l’ecologisme responsable del GOB Menorca. Sempre. Allò que moltes vegades havien estat qualificades com a accions contràries al progrés de l’illa (per part dels vertaders partidaris del «no» categòric i intransigent) s’han acabat convertint en peces bàsiques que fonamenten la nostra realitat, assumides amb naturalitat per menorquins i visitants i, fins i tot, per aquelles opcions polítiques que, en el seu moment, no només no hi van creure sinó que en foren bel·ligerants.

Una altra brama, prou repetida, té relació amb el suposat partidisme de l’entitat ecologista. S’ha volgut fer veure que l’organització menorquina dictava la política ambiental d’un o d’uns determinats partits polítics. Res més lluny de la realitat, tot i que açò no vol dir que el GOB no en faci, de política i que, efectivament, cerqui influir en les polítiques de partit. Evidentment. Perquè la gestió de la cosa pública no ha de ser unidireccional (fet que suposaria viure en una democràcia massa desvirtuada, molt més encara). La transversalitat de l’ecologisme, en aquest cas, és més que necessària, com a força amb influència efectiva, des dels diferents àmbits en què actua: des de l’educació ambiental, on es posen els fonaments per a construir una societat en què els valors de respecte del medi ambient siguin clars, passant per accions concretes, com el viver o el centre de recuperació (en què el GOB substitueix una tasca que hauria d’haver assumit l’administració pública) o des de l’edició de llibres divulgatius, per citar només uns pocs i variats àmbits d’actuació. Aquesta és la política del GOB.

Com que l’ambició depredadora d’alguns, amagada sota la pell de xai del suposat benefici col·lectiu, segueix ben activa, la tasca del GOB Menorca continua essent essencial i necessària. Ja va bé que qualcú, amb cara i ulls, ens recordi què hi ha darrere dels cants entabanadors d’algunes sirenes venudes al mercantilisme pur i dur, inhumà. I que ho hagi fet, incansablement, en les darreres quatre dècades, només pot ser motiu de celebració.

L’AUTOR
Ismael Pelegrí, membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, IME.
Aquest article va ser publicat al blog Xalandria el dia 15/07/2017

Altres artícles d’opinó que et poden interessar