La transició energètica a Menorca és un fet

Parc solar de Son Salomó. Ciutadella de Menorca — Parc fotovoltaic de Son Salomó a Ciutadella de Menorca ©CAIB

Només des de la ignorància o la malevolia (prou escampada pel món aquesta darrera) es pot negar que la caducitat dels combustibles fòssils sigui una evidència. Davant d’una tal realitat, el camí a seguir ens mena a fer la transició cap a les renovables per tal de produir l’energia a partir dels recursos naturals que, de forma il·limitada, ens ofereixen el sol i el vent. Ens jugam el futur i la salut del planeta. Avui, els avenços tecnològics ens permetrien de prescindir en gran mesura del petroli i dels seus derivats. Però el canvi de paradigma camina a pas de tortuga. Potser hi té a veure el fet que les multinacionals que monoplitzen el sector no volen perdre la posició de domini, per molt que el sol i el vent no siguin de ningú, i no hi tendiran definitivament fins a assegurar-se que segueixen tenint-ne la paella pel mànec.

A les Illes, la realitat és desoladora. Les dades de consum energètic ens situen a la coa d’Europa. D’una banda, en els darrers anys hem augmentat les emissions de CO₂ i la demanda elèctrica; de l’altra, només produïm un 3% de la nostra energia de manera neta. Som molt enfora dels objectius per al 2020 que planteja la ja de per si prou moderada Unió Europea. Menorca es troba a les beceroles d’aquesta transició, però darrerament s’hi ha començat a fer feina. Així potser en un futur a mitjà termini es donarà compliment a un compromís a què ens obliga la declaració de Reserva de Biosfera: cal ésser sostenibles energèticament. I solidaris, tot evitant l’externalització de la producció gràcies a la qual la nostra netedat va a càrrec d’embrutar a ca d’altri. Som davant la paradoxa dels cotxes elèctrics, molt ecològics, però que hem de carregar amb electricitat produïda en centrals que funcionen amb combustibles fòssils. Cal fer que l’energia neta que es consumeixi a l’illa s’hi hagi produït amb netedat.

No té cap sentit tenir la declaració de la Unesco només per poder vendre l’illa als turistes. Som davant d’un error de base que cal corregir, perquè fins i tot entre els lideratges polítics i econòmics encara hi ha qui no dóna més recorregut al programa MaB (Man and Biosphere, de la Unesco) que el de crear una illa de postal per als consum del sector terciari.

En ser un país de dimensions humanes, tenim un espai privilegiat per ésser a innovadors i marcar una nova via menorquina, en aquest cas cap a la transició energètica. Hauríem d’aspirar a convertir-nos en una referència en aquest aspecte. Es tracta de creure-hi. Per açò, les Directius Estratègiques de Menorca tenen el tema energètic com a prioritari. No té cap sentit tenir la declaració de la Unesco només per poder vendre l’illa als turistes. Som davant d’un error de base que cal corregir, perquè fins i tot entre els lideratges polítics i econòmics encara hi ha qui no dóna més recorregut al programa MaB (Man and Biosphere, de la Unesco) que el de crear una illa de postal per als consum del sector terciari. Potser són els mateixos que ignoren que la reserva és de biosfera i no de la biosfera (i la no presència de l’article, aquí, és fonamental per a entendre el concepte).

La transició energètica, a Menorca, forma part d’aquesta voluntat d’ésser ambientalment sostenibles. El debat sobre aquest tema és viu a l’illa. Açò és bon senyal: vol dir que les coses es comencen a moure. A més, l’intercanvi d’idees, de parers, és saludable sempre i quan els participants hi aportin elements amb criteri, sòlidament argumentats. Jo, que no els tenc, i en som plenament conscient, com a ciutadà conscienciat de la necessitat d’emprendre aquest procés de canvi de model energètic, exigesc idees clares i fonamentades a qui les hagi de donar. Així podré construir-me una opinió personal, lluny de l’arbitrarietat i de les passions, que em permeti prendre desicisions fonamentades, quan calgui.

Si no vaig equivocat, la controvèrsia es centra, ara mateix, a trobar la incògnita d’una equació que ha de permetre combinar rendibilitat productiva amb impacte paisatgístic. El cas de Son Salomó posa damunt la taula les dificultats que aquest procés implica. Va bé que ens acostumem a parlar-ne, perquè tot just començam el canvi de paradigma i, de dificultats, n’aniran apareixent de manera progressiva. El debat, però, s’ha de fer de manera civilitzada. Em sobta el to que la polèmica ha agafat aquests darrers dies a la premsa i, especialment, l’obsessió malaltissa que alguns tenen amb el GOB, que no és, ni de bon tros, cap conselleria de medi ambient ni té competències al respecte, sinó que es limita a aportar arguments rigorosos al debat.

En el cas concret del parc ciutadellenc, els elements que s’han hagut de posar damunt de la taula són, d’una banda, la garantia en la reversibilitat de les instal·lacions fotovoltaiques per tal que el dia de demà es pugui desmuntar sense que quedi cap impacte en el terreny. També, el fet que aquest parc no pot hipotecar l’economia del sector primari, força important a Menorca. Fins ara les plaques solars han estat compatibles amb els usos ramaders, i açò hauria de seguir essent així. Un altre factor a tenir en compte és el de les dimensions. Malauradament, a dia d’avui només les grans infraestructures són rendibles, fet que xoca frontalment amb l’impacte paisatgístic. Potser aquí hi pot haver canvis importants en poc temps, perquè els avenços tècnics són enormes i es succeeixen vertiginosament. Si s’aprova l’ampliació projectada a Son Salomó, només amb aquest parc la nostra illa podrà produir el 20% d’energies de forma neta (l’objectiu europeu per al 2020, per cert). La tecnologia que coneixem actualment descarta les petites unitats (les que cadascú podria tenir al terrat de ca seva, per exemple) perquè el rendiment que se n’obté és molt menor. També, pel que fa a aquest darrer aspecte, s’ha de dir, i denunciar, que la legislació sembla actuar al dictat de les grans hidroelèctriques, perquè impedeix l’autoconsum.

A Son Salomó, cal afegir a tots aquests factors el fet que la ubicació del parc és polèmica per l’impacte que té a nivell etnològic. Tot i no haver-hi una afectació important a nivell ecològic o arqueològic (fet que no deixa de ser estrany en una illa com Menorca), el patrimoni de construccions de pedra en sec que hi ha a la zona és molt alt. Potser l’error és que encara, com a societat, no li hem donat el valor que aquestes béns tenen i es mereixen (i que sí reconeixem respecte del patrimoni mediambiental i el talaiòtic). La polèmica de què parlam ha de servir per posar encara més en valor les titàniques construccions de paret seca que tatuen Menorca i que, al nord de Ciutadella són tan abundants. Una valoració, per cert, que s’ha de transformar en figures legals de major protecció a què puguin acollir-se. I, després, caldrà veure com s’encaixen totes les peces del puzzle: plaques solars i ponts de bestiar; bens, còdols i wats.

Fer la transició energètica sense impactes és una quimera. Cal ésser-ne conscients. La tasca, apassionant d’altra banda, és la de dissenyar el camí del canvi de la manera més assenyada possible, minimitzant-ne els efectes i garantint-ne la reversibilitat. Que aquest tema generi debat és una bona notícia, ho repetesc. Demostra que els menorquins ens implicam en el futur de l’illa. I açò és sempre millor que no deixar que siguin altres qui decideixin en nom nostre.