Turisme… Res en excés

Obre l’edició Noticies locals amb el títol «Balears encapçala l’arribada de turistes». Ho comenta la presentadora amb un ample somriure de satisfacció. Segueix: «I, així, les Illes lideren el creixement del PIB interanual d’entre totes les Comunitats espanyoles.» Acompanyen la notícia les declaracions d’un restaurador satisfet: «Els turistes gasten menys, però, com que n’hi ha tants, acabem complint l’objectiu de volum de negoci.» Podríem seguir. Es el joc dels disbarats.

Més no és millor

La inconsciència col·lectiva davant d’això que succeeix a la nostra economia és molt gran. En realitat, allò que ens diu la periodista són males notícies, disfressades “d’èxits” suposats. Els illencs no haurien de voler, a hores d’ara, créixer més en quantitats i volums absoluts. Ens interessa l’evolució relativa de la nostra capacitat de generar riquesa i benestar, no la total. “Menys” és, avui, l’objectiu si aspirem a millorar el tipus de turisme que ens convé. Cal dir prou, també, de l’estupidesa de valorar la situació econòmica a través de la taxa de creixement del PIB. En tot cas, ens hem de referir a la variació del PIB «per càpita» no a la del PIB global; és a dir, havent considerat els increments de la població, total, activa i ocupada, associada a aquella renda. A més, convé ser conscients del fet que el PIB, per una economia, no ho és tot. La quantificació del PIB deixa massa coses a fora per poder ésser, aquest, considerat un indicador de benestar; ho serà, en tot cas, la capacitat adquisitiva real que aquesta renda proporcioni a les famílies, una volta cobertes les necessitats bàsiques per a mantenir una vida mínimament digna. I, en tot cas, importa la productivitat amb què aquesta renda s’aconsegueix: el valor afegit que assolim per cada hora de treball ocupat. Vistes des d’aquesta òptica, totes les notícies anteriors s’haurien d’expressar amb preocupació, i no amb satisfacció. Almenys pels que pensem que l’economia interessa si beneficia la majoria de la gent.

Els illencs no haurien de voler, a hores d’ara, créixer més en quantitats i volums absoluts. Ens interessa l’evolució relativa de la nostra capacitat de generar riquesa i benestar, no la total.

Comencem, així, a interrogar-nos, com a societat, sobre quin és el retorn per als illencs dels «èxits» turístics: salvar any rere any la balança de serveis d’Espanya i generar plusvàlues que beneficien uns pocs. Uns s’emporten les divises, i els altres, les deixalles i els efectes de la sobreutilització del territori. Unes pobres rendes reals nodreixen la crida de la mà d’obra més precària, i els excedents empresarials es reubiquen ves a saber on; sovint fora del país, quan les limitacions insulars ja no donen per a més. Val més tenir turisme, òbviament, que no tenir-ne; però tenir-ne molt és perillós, ja que s’ho acaba menjant tot, amb una qualitat de cada cop més minsa. L’economia dels serveis pateix dues malalties: la que se’n diu “de Baumol” (les dificultats de millorar la productivitat en serveis intensius de mà d’obra), i la coneguda com a «malaltia holandesa» (un sector econòmic, aquí el turisme, ho acaba fagocitant tot). I, fins ara, la immigració i els salaris de cada cop més precaris han estat el seu tractament pal·liatiu; sense futur, però, sense un canvi de model ni d’estil de vida.

Res en excés

“Ne quid nimis” (res en excés) és una norma conductual inscrita al frontó del Temple d’Apol·lo a Delfos, a Grècia. Una norma que caldria aplicar a moltes de les conductes humanes, i que en aquest moment sembla especialment indicada per abordar la complexa problemàtica del turisme. Els seus excessos són, avui, més que evidents, i comença a produir-se una forta reacció a través de moviments contraris, potencialment explosius.

I és que la recuperació de la mobilitat postpandèmia, el turisme “de ciutat” impulsat per les infinites connexions de vols low cost, la massificació dels megacreuers i el turisme d’Instagram que col·lapsa els llocs “instagramejables” arruïnen llocs abans idíl·lics, amb la consegüent preocupació dels residents, i afecten la convivència i la qualitat de vida. Un fenomen, sens dubte, global, impulsat per les “facilitats” digitals, del qual no s’escapa gairebé ningú, però que és especialment preocupant a Espanya (el segon destí turístic del món), i més concretament a les illes, ateses les seves característiques insulars.

Què es pot fer?

Quan una activitat és responsable directament o indirectament de més del 80% del PIB i de l’ocupació (l’anomenat monocultiu turístic), genera una espiral destructiva en la seva retroalimentació, i dificulta fer entendre que “menys pot ser millor». Llavors, qualsevol proposta de reconducció esdevé controvertida i contestada pels diferents actors, amb motivacions diferents. Les veus d’aquests són més poderoses, tot i que representin una part menor de la societat -ja que corresponen a qui directament s’ hi juga les rendes-, respecte les dels qui defensen les coses que són de tots (territori, naturalesa, les generacions futures), però que no són de ningú en particular. I poden acabar essent acollides per posicions polítiques «extremes», bé pels qui propugnen que sigui el lliure mercat aquell qui reguli demanda i oferta o, per contra, pels que creuen que el «decreixement» és l’única solució, sense matisar si es refereixen a viure amb menys renda o amb menys turisme.

Difícil accés a l’habitatge, increment del cost de la vida, col·lapse circulatori, degradació dels espais naturals, empobriment dels serveis sanitaris, i un llarg etc., són realitats que exigeixen prendre acció immediata, davant d’un nombre de turistes que no para de créixer (aviat, 20 milions) i una població estable que ha crescut més que en cap altra Comunitat per atendre aquesta demanda de serveis (mig milió d’habitants més en 20 anys). Una Comunitat que ha vist el seu PIB per càpita passar de la segona a la sisena posició (el denominador creix més que el numerador) i que no veu compensada la seva contribució a l’economia estatal amb el suport del finançament autonòmic, que hauria de permetre al govern balear apaivagar els estralls d’aquella manera de produir.

Conscients de la dificultat enorme de proposar i dur a terme mesures correctores, voldríem aportar, des de la lògica econòmica, algunes idees:

• Davant d’una demanda privada infinita (globalització i desig de viatjar) i una oferta desenfrenada (vols low cost, creuers gegants, apartaments turístics -legals o no-, plataformes digitals, flota de vehicles de lloguer, etc.), el col·lapse està garantit, i no podem esperar que el mercat l’autoreguli, ja que està plenament demostrat que això no passa.
• Els grans problemes solen tenir solucions simples, i aquí la solució és actuar amb decisió i energia sobre l’oferta; limitar-la i buscar un creixement intel·ligent a partir de la idea que «menys és millor», o que, en tot cas, més és pitjor. Ens calen un menor nombre de turistes i més despesa per visitant, arrelada al màxim en l’economia de proximitat, i amb una estratègia que desincentivi el turisme als mesos punta.

A continuació, es proposen algunes mesures concretes:

• Limitació del nombre d’apartaments turístics i persecució dels il·legals, a risc de perdre alguna economia local i a benefici de deflactar la demanda residencial per als autòctons.
• Restringir el nombre de vols durant els mesos de juny, juliol i agost; els 50.000 mensuals -més d’un vol per minut- actuals són una aberració. AENA ha de servir, també, els interessos del país, i no només els dels seus accionistes.
• Fre al nombre de megacreuers (3 al dia, a Palma, semblen, fins i tot, excessius).
• Moratòria a les places hoteleres: només amortitzacions amb puja de nivell.
• Constrènyer el nombre de vehicles de lloguer i reforçar el transport públic.
• Taxes especials veritablement dissuasòries (les actuals semblen irrisòries) sobre tot el ventall d’actuacions anteriors, i amb ingressos que es destinin, realment, a pal·liar els problemes que avui se’n deriven (medi ambient, infraestructures, mobilitat, sanitat i habitatge), basant-se en el principi que qui contamina paga, o que qui causa les externalitats negatives n’ha d’assumir les conseqüències.

Sens dubte, AENA, l’Autoritat Portuària de l’Estat, el Govern Central i Brussel·les posaran les seves cauteles sobre les mesures limitadores, que no seran a gust de tothom (no ho poden ser!), però sembla que no hi ha cap altre remei que intentar-ho, ara o mai, si no volem matar la que fins ara semblava que era la «gallina dels ous d’or».

Aquest article va ser publicat al diari Última Hora, el novembre de 2024, juntament amb X. Mir de la Fuente i forma part del llibre L’economia de Menorca. Els anys que hem viscut perillosament (2020-2025). Guillem López Casasnovas. Institut Menorquí d’Estudis (IME) i Ediciona Documenta Balear. 2025.

L’AUTOR
Guillem López Casasnovas es un reconegut economista i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona. Esta especialitzat en l’àmbit de la eficiència del sector públic, la financiació sanitaria, les balancess fiscals i la despesa social.