Espolis de baixa intensitat

Si cercam al diccionari la definició del verb ‘espoliar’, podem llegir que es tracta de «desposseir (algú) d’allò que li pertany». Podríem, tranquil·lament, considerar-lo sinònim de ‘robar’, tot i que amb un matís de gravetat. Aquest ‘algú’, escrit entre parèntesis, moltes vegades és el medi natural. Si hi pensam, una de les primeres imatges que ens poden venir al cap relacionades amb aquest concepte és la dels robatoris que tenen com a finalitat engreixar el comerç d’espècies protegides (animals, vegetals i minerals). Cada any, la guàrdia civil fa públiques les xifres dels controls efectuats als ports i aeroports, i no deixa de sobtar l’avidesa de l’ésser humà, les ganes que tenen alguns de fer negoci amb allò que no és seu.

En el cas concret de Menorca, hem pogut veure a la premsa imatges d’algunes espècies decomissades que no deixen de ser sorprenents. Que hi apareguin tortugues de terra o sargantanes negres de l’illa de l’aire entra dins els cànons d’allò que hom pot esperar, la qual cosa no vol dir que aquest fet no sigui lamentable. Però les notícies d’aquest tipus d’operacions mostren una varietat enorme entre les espècies que són destinades al comerç il·legal, alguna de les quals força sorprenents. Què hi fa, entre les peces localitzades a l’aeroport de Menorca, un exemplar de cocodril de Cuba (Crocodylys rhombifer)? O, a quina ment privilegiada se li va ocórrer dissecar tortugues de terra (Testudo hermanni) tot representant figures, es suposa que divertides, amb ulleres de sol incloses, destinades a ésser venudes com a vulgars souvenirs? La llista és llarga i inclou fòssils, peixos, tortugues de califòrnia (Trachemys scripta) i un llarg etcètera, la qual cosa posa de manifest que el nivell de niciesa dels humans no té límits.

Aquest costum nefast, el d’agafar del medi natural allò que no ens pertany, no és nou. Fa ja unes quantes dècades es va posar de moda arrabassar les estalactites i estalagmites d’algunes coves menorquines. Visitar, avui dia, les restes de la cova de na Polida fa angoixa només d’imaginar-nos com devia ser abans d’ésser arrasada. Els humans som depredadors per naturalesa. Mostram poc respecte per allò que no ens pertany. I d’aquesta malura no se’n salven altres tipus de patrimoni. Per exemple, l’etnològic: que ho demanin als pagesos que estan cansats d’haver de reposar barreres d’ullastre, desaparegudes misteriosament de les parets on estan situades. Tampoc els béns immobles històrics no se’n salven: les bigues de llenya de l’hospital de l’illa del Rei, al bell mig del port de Maó, encara existeixen, restaurades, tot i que no en l’edifici original on van ser ubicades. Segurament ens sorprendríem en saber-ne les noves ubicacions. El mateix podem dir de les teules, que van i vénen amb una sospitosa facilitat, especialment si són antigues i es conserven en bon estat. Ja ho veieu, la llista és llarga. Massa. M’agradaria pensar que el verb espoliar no forma part de la manera de procedir dels lectors d’aquestes ratlles, tot i que malauradament açò és poc probable. Sobretot si tenim en compte que de vegades actuam sense ser conscients de les conseqüències d’allò que fem i que, sense voler, podem esdevenir una mena d’espoliadors, açò sí, a un nivell que no es pot ni comparar amb els exemples que s’han citat més amunt.

Tothom és un microespoliador en el moment en què fa ús de la natura: és inevitable deixar marca en el moment en què hom hi accedeix. I, malgrat que moltes vegades ens pot semblar que aquests impactes són mínims, no hauríem de subestimar-los.

Per aquest motiu, en tost de seguir fent un inventari de casos flagrants i cridaners, m’agradaria reflexionar al voltant d’un fenomen que podríem definir com a espolis de baixa intensitat, aquells que es produeixen de manera inconscient i involuntària, però que també tenen el seu impacte en el medi, al qual s’acaba desposseint d’alguna cosa que li pertany. Dit d’una altra manera, i que ningú no s’espanti, tothom és un microespoliador en el moment en què fa ús de la natura: és inevitable deixar marca en el moment en què hom hi accedeix. I, malgrat que moltes vegades ens pot semblar que aquests impactes són mínims, no hauríem de subestimar-los. A Menorca no sol nevar gairebé mai, però hi ha una imatge que ens pot ajudar a entendre que la suma de petites incidències pot acabar tenint conseqüències greus: una volva de neu que cau en la branca d’un arbre és inofensiva; que se n’hi acumulin milers, pot arribar a esqueixar-la i fer-la caure a terra. Cada petit espoli no deixa de ser, idò, una petita volva de neu damunt el paisatge de l’illa. Inevitable? Fins a un cert punt.

Un dels exemples que cal comentar és el de la sorra de les platges. No parlarem ara del costum nefast d’endur-se a casa, com a record, petits envasos amb sorra dels llocs visitats, sinó d’un cas més subtil. Un estudi del geògraf Francesc Xavier Roig conclou que la platja de Son Bou perd 26,4 tones d’arena cada any, a raó dels 33,64 grams que se n’emporta cada usuari, ja sigui perquè se l’endú aferrada al cos o, també, a la tovallola. L’estudi es va fer en dotze platges, i els càlculs apuntaven a una xifra total de 82,2 tones d’arena desaparegudes anualment en aquests indrets, una mostra parcial però significativa del litoral menorquí. Segur que, en saber-ho (perquè és difícil ser conscients de la magnitud del fenomen si ningú no ens n’informa amb dades rigoroses), es poden posar en marxa mesures senzilles per a evitar que l’arena desaparegui de la platja.

N’hi ha d’altres, de casos, que són més importants, perquè es fan conscientment, tot i que hom pugui pensar que són inofensius. En posaré dos exemples. El primer és el dels macs, les pedres arrodonides que es troben als macars i en altres indrets de la costa. Deixant de banda el mal costum que, de fa uns anys ençà, s’ha estès per Menorca, consistent a fer-ne munts de pedres, tot imitant els usos tibetans (que tot sigui dit, al país de l’Himalaia estan molt bé però que a Menorca grinyolen de mala manera), hi ha un altre impacte relacionat amb aquestes rolling stones illenques que molta gent s’ha emportat a casa per a destinar-les als usos més diversos (topalls de portes, etc.). Jo aquí hauria d’entonar un mea culpa, perquè també ho he fet. Si sumam el que hi ha escampat per les cases, probablement disposaríem de suficient material per a convertir en cala de còdols alguna de les platges menorquines de dimensió mitjana .

El segon dels exemples té a veure amb el Camí de Cavalls. Aquesta meravella d’itinerari que circumval·la l’illa és emprat per molta gent. Un dels mals usos que hi detectam és el costum d’arrabassar les plaques de les fites del camí, m’imagín que per a ésser convertides en records del pas per aquesta ruta. Som, una altra vegada, davant d’una mostra de l’egoisme de l’ésser humà, que abusa d’un bé col·lectiu per a un benefici exclusivament personal. Aquí, a més, l’espoli implica dedicació, perquè aquestes peces estan força incrustades en la fusta. Es fa necessari l’ús d’algun tipus d’eina per a aconseguir-les, fet que implica una més que possible premeditació a l’hora d’executar aquest acte vandàlic.

Tornant al que dèiem abans, accedir al medi natural té sempre el seu impacte. Potser és més evident en els casos en què ens trobam davant d’afluències massives. Però, fins i tot en els casos més puntuals, sempre hi ha conseqüències. Són inevitables. Cal, només, ésser-ne conscients i actuar de tal manera que aquests impactes es puguin minimitzar. Gairebé sempre, a més, açò és fàcil d’aconseguir. Només cal tenir-ho clar i prendre com a divisa un consell (que té els seus anys però que no ha perdut la seva vigència) que ve a dir que hauríem de deixar els llocs on anem millor de com els hem trobat. Aquesta és una manera molt senzilla de minimitzar els impactes, de reduir a la mínima expressió els nostres espolis de baixa intensitat.

---

L’AUTOR
Ismael Pelegrí, membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, IME.

 

---

 

Altres artícles d’opinó