És tan fàcil predicar a cals altres com perillós és acceptar la recepta. I la meva impressió és que en la mesura que Menorca ha estat més coneguda, li han començat a ploure els predicadors i les receptes, que no solen ser desinteressades. Mentre era una illa oblidada per les guies turístiques, els menorquins s’havien d’espavilar tots sols.
I sembla que ho van saber fer, perquè ara tothom valora les seves virtuts. Es parla de la capacitat que han tingut per conservar la seva ‘personalitat’, de la bellesa d’una costa tan poc maltractada per l’especulació, de com s’ha sabut mantenir l’arquitectura tradicional, etc. Les publicacions turístiques en van plenes.
Però en canvi, no s’entretenen gaire a explicar com ha estat possible que es conservàs aquesta ‘perla’. Perquè fa uns anys aquestes virtuts menorquines es podien trobar a qualsevol altra banda, i no diguem a Mallorca o a Eivissa. I la raó de què ja no sigui així és ben fàcil de trobar.
A diferència de les altres illes, des que hi ha democràcia els menorquins han triat -bonibé sempre- aquells partits que donaven prioritat a la protecció del territori. Vull dir els partits del «no», com solen anomenar-los aquells altres que s’ho haurien venut tot al primer postor i que -Déu meu!- encara no han entès que el progrés del món va per un altre camí.
Però el perill -sempre hi ha perills- és que el procés menorquí mori d’èxit. Precisament perquè s’ha salvat de la crema de les altres illes, ara Menorca és observada, des de fora i al marge dels interessos de la població, com la terra promesa on encara es poden fer grans negocis.
Per açò, per més que es digui que Menorca encara no té un ‘model turístic’ definit, la realitat és que potser sí que el té, decidit de la manera més democràtica pels seus habitants a través d’anys i anys d’eleccions. I la prova és que l’illa s’ha convertit en el refugi de tots els que fugen dels models turístics que ens envolten, dissenyats no des de l’interès de la població autòctona sinó des de les ganes de lucre dels grans capitals.
Però el perill -sempre hi ha perills- és que el procés menorquí mori d’èxit. Precisament perquè s’ha salvat de la crema de les altres illes, ara Menorca és observada, des de fora i al marge dels interessos de la població, com la terra promesa on encara es poden fer grans negocis.
El moment és propici a causa també d’altres factors. La proliferació de noves destinacions turístiques i els preus de batalla que poden oferir aquells països on no hi ha ni drets laborals ni quotes de la seguretat social. Serà difícil mantenir l’actual model de turisme de masses en competència amb ells.
I també, que cada vegada hi ha més visitants que ja no accepten formar part de la tropa turística i que reclamen un tracte més personalitzat, quan se’l poden pagar. Que es malfien de les agències de viatges convencionals i que valoren un discurs mediambiental políticament correcte. Almanco, per tranquil·litzar consciències.
Segurament n’és una bona prova la proliferació dels petits hotels urbans, que mentre són pocs, són atractius i afalaguen els autòctons, però que quan acaben ocupant el centre de les ciutats o pobles, els transformen i no en sentit positiu. Afavoreixen des del cor mateix açò que ara s’ha anomenat gentrificació, que vol dir l’expulsió dels habitants tradicionals d’una zona.
Però el major impacte del nou negoci turístic el pot provocar aquest peix de mil cares anomenat «agroturisme». Si tradicionalment s’havia entès com un complement de l’activitat agrària, molt arrelat a mitja Europa i dirigit pels propis pagesos, aquí sembla que la cosa va per un altre camí.
A la primeria semblava una bona manera de mantenir les explotacions i, a la vegada, salvar uns casats que estaven condemnats a desaparèixer. Però la majoria de projectes que es van presentant contemplen més habitacions que missatges hagi pogut tenir mai el lloc. I açò que ells dormien tots en un mateix espai…
Dit d’una altra manera, sembla que d’hotel n’hi haurà molt, però d’activitat agrària poca. I quan l’establiment estigui consolidat, potser cap, si no són les quatre gallines que pondran els ous del berenar dels clients i les oliveres plantades a l’entrada per fer polit. Una cosa és rendibilitzar el camp i l’altre convertir-lo en una urbanització extensiva.
Potser per a qualcú aquest model és atractiu, però com que les coses que succeeixen aquí abans ja han passat a altres bandes, no és descartable que signifiqui el punt final de la Menorca rural i un pas més perquè tota l’activitat de l’illa giri al voltant del turisme, que és un objectiu que mou grans interessos. I que té anestesiada qualsevol altra iniciativa econòmica.
L’arribada de grans capitals disposats a comprar llocs i muntar galeries d’art, no és una casualitat, és la conseqüència d’haver mantingut l’illa en un estat raonable de conservació. I sembla que en el nou projecte als menorquins i menorquines no se’ls assigna cap rol protagonista, sinó el sempre trist paper de comparsa.
L’AUTOR
Emili Pons i Carreras, nascut as Mercadal, és ex alt càrrec de la Generalitat de Catalunya i soci fundador del Centre d’Estudis Econòmics i Socials.
Aquest article va ser publicat al diari Menorca el dia 14/8/2019
Deixa un comentari