Quan es supera la capacitat de càrrega d’un territori no hi ha felicitat ni sentiment d’autoestima. Hi ha molèsties, estrès, contaminació, esgotament, males maneres i sensació de fracàs.
Això de superar límits ja fa anys que està de moda. S’usa molt per esperonar la capacitat emprenedora de la gent, per a millorar l’autoestima o directament per a fer que tothom gasti més. “Supera els teus límits!” et diuen. Però els límits d’un territori són una altra cosa, no tan metafísica i més terrenal.
Molta gent es manifesta a favor d’allargar la temporada turística i de disminuir el nombre de visitants de juliol i agost. Però hi ha poques propostes concretes sobre com fer possible tals desitjos i, especialment, com poder-los dur a terme a la vegada. Perquè, a l’hora de la veritat, un objectiu acostuma a bloquejar l’altre.
A la part central de l’estiu, quan hi ha gent a vessar, ja sabem que tenim dos escenaris. Si fa bon temps, es saturen les platges i els camins. Si fa un dia tapat, es satura la carretera, que es combina amb el col·lapse que es produeix a les entrades dels pobles. En el pla econòmic, si és assolellat fan l’agost -i el juliol, el juny i el setembre- els negocis de la costa, i si s’ennuvola hi guanyen els negocis de l’interior dels pobles.
La gent resident a l’illa fa temps que reacciona a la massificació. Reacciona a la menorquina. Hi ha zones de litoral que desapareixen completament de les opcions d’anar al mar. Hi ha itineraris en vehicle que s’eviten. I també es coneixen els serveis que a ple estiu no tenen el seu millor moment d’equilibri entre qualitat i preu.
La pregonada desestacionalització ha d’anar acompanyada d’una disminució en els mesos centrals. I al revés. Només així podem tenir escenaris que equilibrin aspectes ambientals i econòmics i acabin, per tant, sent viables i sostenibles. Vet aquí la complexitat.
Enguany, que tornem a superar els nombres, tothom parla de la massificació. Tanmateix, com que la temporada turística s’ha anat escurçant, és sobre la part central de l’estiu quan fa negoci la part més representativa del sector turístic -la de sol i platja-, al temps que hi pivoten molts llocs de feina. Tot i que són llocs de curta durada i condicions discutibles.
A nivell econòmic, seria millor poder allargar els mesos d’activitat turística, però això implica promoure altres productes i serveis per als mesos perifèrics, i dedicar-hi una bona part de la promoció turística. Això es veu com una competència per a l’entramat turístic dur, que té pes per a frenar -i frena sovint- molts canvis.
De manera que allargar la temporada -començar abans i acabar més tard- fins ara és un desig teòric però no una realitat. I com que la realitat és complexa, és probable que, si no hi ha símptomes d’allargar la temporada, sigui complicat treballar per a disminuir veritablement els ràtios de juliol i agost, perquè hi haurà en joc els llocs de feina esmentats.
Per la part ambiental, també és difícil apostar per incrementar la pressió humana sobre l’illa en primavera i tardor si no s’esbrinen a la vegada maneres de baixar la pressió en els mesos centrals. Hi ha recursos com l’aigua que ja s’estan esgotant de veritat. I això no és cap exageració.
No es tracta idò d’afegir més gent, sinó de repartir-la millor. La pregonada desestacionalització ha d’anar acompanyada d’una disminució (alguns usen la paraula gairebé proscrita de decreixement) en els mesos centrals. I al revés. Només així podem tenir escenaris que equilibrin aspectes ambientals i econòmics i acabin, per tant, sent viables i sostenibles. Vet aquí la complexitat.
Les primeres idees de limitar l’accés de persones sobre l’illa i coses així no són legalment aplicables. El calendari de vacances dels visitants tampoc no el decidiran els menorquins. O sigui que caldrà combinar diferents estratègies. Potser es necessitaran iniciatives legislatives, allà on l’ordenament superior ho permeti, per mirar de frenar o almanco gravar (per a desincentivar) l’excés de gent en mesos punta.
Potser caldrà imaginar seriosament la projecció d’una imatge de l’illa que ajudi als dos objectius (disminuir i desestacionalitzar). En qualsevol cas, els temes s’han de treballar junts.
Quan se supera la capacitat de càrrega d’un territori no hi ha felicitat ni sentiment d’autoestima (vegeu les reaccions socials a Mallorca i a Eivissa). Hi ha molèsties, estrès, contaminació, esgotament, males maneres i sensació de fracàs. Si no hi ha ocupació laboral, tampoc se sostenen els models.
Potser és l’hora d’obrir el debat i convidar a la taula gent que està fent coses noves i no els representants de sempre. Potser també buscar la vida que existeix més enllà del turisme.
És hora de pensar-hi i no només de demanar que ho solucionin altres. D’allò que sigui capaç de fer la gent conscienciada dependrà que Menorca segueixi sent un territori on la bellesa no claudica.
L’AUTOR
Miquel Camps, coordinador de política territorial del GOB Menorca.
Aquest article va ser publicat al web de l’entitat el dia 16/08/2016
Oriol Radalga ens presenta la iniciativa Recuperem el port de Maó, posant el focus en els seus valors naturals i la seva estreta convivència amb la població local.
Ismael Pelegrí reflexiona sobre l’aprovació de la Proposició de Llei de Menorca Reserva de Biosfera, presentada pel Consell Insular de Menorca.
Miquel Camps reflexiona sobre la importancia de conservar el típic paisatge en mosaic del camp de Menorca, format per multitud de tanques separades per centenars de kilòmetres de paret seca.
Pau Obrador fa una anàlisi de l’efecte de la crisi que ha provocat la Covid-19 sobre el sector turístic. Un dels sectors més afectats per la crisi sanitària que vivim.
Emili Pons Carreras reflexiona sobre les bondats del model turístic menorquí i els perills que poden fer que mori d’èxit: “Precisament perquè s’ha salvat de la crema de les altres illes, ara Menorca és observada, des de fora i al marge dels interessos de la població, com la terra promesa on encara es poden fer grans negocis”.
El que cal és gestionar millor la demanda turística de mobilitat. És a dir, cal posar límits al creixement desmesurat de cotxes i buscar una gestió més ecològica de la mobilitat. Fins ara aquests esforços han servit, sobretot, per ordenar millor espais que abans eren caòtics.
Miquel Camps (GOB Menorca) reflexiona sobre les conseqüències de l’augment del lloguer turístic a Menorca. D’una banda, hi ha la gent que defensa que llogar habitacions o habitatges als visitants és una manera de fer renda complementària i de distribuir millor l’ingrés turístic. De l’altra part, hi ha qui recorda que això té conseqüències socials i ambientals poc desitjables
Amb aquest petit homenatge a l’entitat ecologista de Menorca, Ismael Pelegrí exposa i agraeix els beneficis que l’ecologisme, la responsabilitat i el seny han soposat pel patrimoni natural de l’illa.
Tothom és un microespoliador en el moment en què fa ús de la natura. Un article d’opinió d’Ismael Pelegrí, membre de l’Institut Menorquí d’Estudis.
La “pressió difusa” i un concepte mal entès del turisme alternatiu. Un artícle de Miquel Camps, coordinador de política territorial del GOB Menorca
Com afrontar el canvi de paradigma energètic a Menorca. Un article d’opinió d’Ismael Pelegrí, membre de l’Institut Menorquí d’Estudis.
Usos i abusos del Camí de Cavalls de Menorca. Un article d’opinió d’Ismael Pelegrí, membre de l’Institut Menorquí d’Estudis.
El complex debat sobre la sostenibilitat i la desastacionalització del turisme a Menorca. Un article d’opinió de Miquel Camps, coordinador de política territorial del GOB Menorca.
Comments are closed.