Del Sobreturisme al Senseturisme

El turisme és un dels sectors més afectats per la crisi sanitària que vivim. Hem passat de la nit al dia d’un escenari amb sobreturisme a un escenari senseturisme, amb les platges buides i les terrasses tancades. Aquesta crisi ha agafat a tothom amb el peu canviat, molt especialment a l’organització mundial del turisme que fins el 26 de març no es va prendre seriosament la crisi i va fer pública una previsió més ajustada que preveu un disminució d’entre 20-30% del turisme internacional. Conclou que “s’hauran perdut entre 5 i 7 anys de creixement turístic”, i un terç dels ingressos totals. Les previsions del Govern Balear per a les nostres Illes apunten una disminució encara major de més del 30% anual del PIB i l’ocupació. El sector més afectat serà, sens dubte, el dels creuers, que no tornaran a navegar fins que no hi hagi una vacuna. Adéu al dic a la Mola! I és que els creuers són una mena de geriàtrics flotants, que concentren en un espai molt reduït una població altament vulnerable de procedència molt diversa. Són un espai, per tant, perfecte per a difusió accelerada de la Covid-19. El turisme és molt sensible a les pandèmies, perquè n’és un dels grans responsables de la seva difusió accelerada. Si el 1918 van ser els exercits els que van accelerar la difusió de la grip espanyola, aquesta vegada qui s’emporta la medalla és el turisme amb la seva extraordinària capacitat de mobilitzar el planeta. Esteim davant una situació paradoxal. S’estan restringint les micro-mobilitats quotidianes per culpa de les macro-mobilitats del turisme internacional. No és, per tant, cap sorpresa que 166 països hagin introduït restriccions a la mobilitat internacional amb les quals és senzillament impossible la pràctica del turisme.

El futur del turisme tradicionalment s’ha presentat en forma de taxa de creixement. El turisme és  sempre una corba ascendent i les crisis no són més que petites pedres en el camí que cal preveure i sortejar. Només cal veure les previsions que regularment publica UNWTO amb taxes de creixement superiors al 5%. Fins a dia d’avui els efectes de les crisis sobre el turisme han estat, certament, molt localitzats en l’espai i en el temps. Entre l’any 2000 i el 2015 el turisme ha sortejat amb èxit crisis molt diverses com ara l’atemptat de les torres bessones a Nova York, la crisi econòmica del 2008 i les pandèmies del SARS el 2003 i MERS el 2015. Cap d’aquestes crisis ha aplanat la corba de creixement del turisme mundial que ha continuat accelerant-se. L’única excepció és la gran crisi del 2008 que va generar una disminució anual del turisme internacional de tant sols el 4%. L’experiència dels darrers anys ens mostra que el turisme és un sector amb una capacitat de reacció i creixement altes tot i que amb una nul·la capacitat de previsió. Les polítiques que s’han anunciat per fer front a la crisi del coronavirus parteixen d’aquest punt de vista. No pretenen adaptar-se a un nou món, sinó de recuperar la normalitat tan ràpidament com sigui possible, perquè les crisis només són pedres en el camí que cal sortejar. El pànic que les crisis generen no deixen de ser un gran oportunitat del sistema per aplicar mesures impopulars – la doctrina de xoc de Naomi Kleim, i que tant agrada als neo-liberals. Amb la disminució dramàtica del preu del petroli i l’excés d’oferta turística, el més probable és que quan el mercat es torni a obrir passarem de cop del senseturisme al sobreturisme això sí amb més subvenció pública que mai, salaris més baixos i menys regulació urbanística.

El turisme no desapareixerà de la nit al dia, però de ben segur que aquesta crisi deixarà petjades importants en com viatjam. I el turisme de masses més clàssic no està precisament massa ben posicionat.

Tanmateix, el futur del turisme es podria plantejar d’una manera molt diferent, no com una taxa de creixement sinó en termes de canvi radical i transformació. Són molts els que diuen que esteim davant un esdeveniment sistèmic que avança un futur radicalment diferent, menys turístic. Les previsions tan bèsties que tenim damunt la taula certament donarien suport a aquesta hipòtesi. Si la crisi del coronavirus tingués un caràcter sistèmic, del que es tractaria no és tant de sortejar obstacles com d’adaptar l’economia a una nova realitat. Que en sabem d’aquesta suposada nova realitat?  El 2009 The forum for the future va publicar quatre possibles escenaris pel futur del turisme, el segon dels quals recorda molt la situació actual. D’acord amb l’escenari divided disquiet, el turisme es veuria seriosament afectat per les conseqüències del canvi climàtic, les crisis sanitàries, l’augment dels conflictes bèl·lics i el descontentament social. Molts destins turístics no estarien preparats per fer front al reptes climàtics i es veurien abocats a desaparèixer. La manca de cooperació international limitaria el moviment de persones amb un augment generalitzat del proteccionisme i les mesures de seguretat. En aquest context el turisme es reduiria significativament limitant-se cada vegada més dins els territoris nacionals. Només els valents s’atrevirien a viatjar a terres llunyanes, sovint per veure atraccions que estan a punt de desapareixer. Hi hauria un augment del teletreball i les reunions telemàtiques. No és açò una descripció molt acurada de la crisi actual? Ens enfrontam a un procés de desmobilització per culpa d’una crisi sanitària (que molts apunten que té a veure amb la climàtica). En un context de restricció el turisme esdevé o bé una aventura o bé un producte de luxe. Només l’elit continua viatjant a les segones residències.

No sóc futuròleg, i per tant no tenc ni idea del que passarà, de si esteim davant una pedra en el camí que cal sortejar o d’un canvi més sistèmic. Destacarien tres processos de canvi bàsics. El primer i més obvi és el d’una creixent desglobalització. Trump, Brèxit, coronavirus, els refugiats, tot apunta cap a un món amb més fronteres on és més difícil moure´s lliurement. La resposta a les crisis que ens afecten no implica una major cooperació internacional sinó el replegament nacional. Aquest replegament es veu alimentat per una por creixent cap a l’altre que es manifesta en forma de xenofòbia i discriminació. “El virus xinès” – en deia Trump. Tot indica que les restriccions actuals a la mobilitat dins Europa seran temporals, tanmateix, aquest estiu la majoria dels turistes del nord d’Europa cancel·larà els seus viatges a la Mediterrània, en bona part per por al “virus Italià i Espanyol” que no vam saber contenir a temps. La gran esperança és el turisme domèstic. El segon procés de canvi té a veure amb l’elitisme del turisme. No és cap anècdota que rics i mediàtics hagin escapat de l’infern de Madrid per passar el seu confinament a les seves fabuloses finques menorquines. En un context cada vegada més restrictiu, el turisme es fa més elitista, un producte de luxe. Alhora que es nacionalitza el turisme, es creen bombolles segures arreu del món on els rics es poden divertir sense riscos. Aquest fet, és clar, té implicacions importants per la política turística. Ja que el luxe vol seguretat i qualitat (també ambiental), no destrucció a tota costa. Un tercer paràmetre, més incert, és el canvi de tendències. The Party is over, a Eivissa; la qualitat ambiental és un bé cada vegada més preuat en un context de canvi climàtic; la seguretat política, sanitària i climàtica és imprescindible; l’staycation ha tornat per quedar-se; les platges del nord d’Europa són més competitives que mai i les fires i congressos són ara zooms i webinars.

El turisme no desapareixerà de la nit al dia, però de ben segur que aquesta crisi deixarà petjades importants en com viatjam. I el turisme de masses més clàssic no està precisament massa ben posicionat.

L’AUTOR
Pau Obrador, professor de turisme a la universitat de Northumbria a Newcastle i coordinador del grup de recerca turística de l’institut Menorquí d’Estudis (IME).  http://twitter.com/pauobrador/
https://pauobrador.wordpress.com/
Aquest article va ser publicat al blog Xalandria el dia 10/5/2020

Altres artícles d’opinó que et poden interessar