El turisme és un dels sectors més afectats per la crisi sanitària que vivim. Hem passat de la nit al dia d’un escenari amb sobreturisme a un escenari senseturisme, amb les platges buides i les terrasses tancades. Aquesta crisi ha agafat a tothom amb el peu canviat, molt especialment a l’organització mundial del turisme que fins al 26 de març no es va prendre seriosament la crisi i va fer pública una previsió més ajustada que preveu una disminució d’entre 20 i 30% del turisme internacional. Conclou que “s’hauran perdut entre 5 i 7 anys de creixement turístic”, i un terç dels ingressos totals. Les previsions del Govern Balear per a les nostres Illes apunten una disminució encara major de més del 30% anual del PIB i l’ocupació. El sector més afectat serà, sens dubte, el dels creuers, que no tornaran a navegar fins que no hi hagi una vacuna. Adeu al dic a la Mola! I és que els creuers són una mena de geriàtrics flotants, que concentren en un espai molt reduït una població altament vulnerable de procedència molt diversa. Són un espai, per tant, perfecte per a difusió accelerada de la Covid-19. El turisme és molt sensible a les pandèmies, perquè n’és un dels grans responsables de la seva difusió accelerada. Si el 1918 van ser els exèrcits els que van accelerar la difusió de la grip espanyola, aquesta vegada qui s’emporta la medalla és el turisme amb la seva extraordinària capacitat de mobilitzar el planeta. Esteim davant una situació paradoxal. S’estan restringint les micromobilitats quotidianes per culpa de les macromobilitats del turisme internacional. No és, per tant, cap sorpresa que 166 països hagin introduït restriccions a la mobilitat internacional amb les quals és senzillament impossible la pràctica del turisme.
El futur del turisme tradicionalment s’ha presentat en forma de taxa de creixement. El turisme és sempre una corba ascendent i les crisis no són més que petites pedres en el camí que cal preveure i sortejar. Només cal veure les previsions que regularment publica UNWTO amb taxes de creixement superiors al 5%. Fins a dia d’avui els efectes de les crisis sobre el turisme han estat, certament, molt localitzats en l’espai i en el temps. Entre l’any 2000 i el 2015 el turisme ha esquivat amb èxit crisis molt diverses com ara l’atemptat de les torres bessones a Nova York, la crisi econòmica del 2008 i les pandèmies de la SARS el 2003 i MERS el 2015. Cap d’aquestes crisis ha aplanat la corba de creixement del turisme mundial que ha continuat accelerant-se. L’única excepció és la gran crisi del 2008 que va generar una disminució anual del turisme internacional de tan sols el 4%. L’experiència dels darrers anys ens mostra que el turisme és un sector amb una capacitat de reacció i creixement altes tot i que amb una nul·la capacitat de previsió. Les polítiques que s’han anunciat per fer front a la crisi del coronavirus parteixen d’aquest punt de vista. No pretenen adaptar-se a un nou món, sinó de recuperar la normalitat tan ràpidament com sigui possible, perquè les crisis només són pedres en el camí que cal sortejar. El pànic que les crisis generen no deixen de ser una gran oportunitat del sistema per aplicar mesures impopulars – la doctrina de xoc de Naomi Kleim, i que tant agrada als neo-liberals. Amb la disminució dramàtica del preu del petroli i l’excés d’oferta turística, el més probable és que quan el mercat es torni a obrir passarem de cop del senseturisme al sobreturisme això sí amb més subvenció pública que mai, salaris més baixos i menys regulació urbanística.
El turisme no desapareixerà de la nit al dia, però ben segur que aquesta crisi deixarà petjades importants en com viatjam. I el turisme de masses més clàssic no està precisament massa ben posicionat.
Tanmateix, el futur del turisme es podria plantejar d’una manera molt diferent, no com una taxa de creixement sinó en termes de canvi radical i transformació. Són molts els que diuen que esteim davant un esdeveniment sistèmic que avança un futur radicalment diferent, menys turístic. Les previsions tan bèsties que tenim damunt la taula certament donarien suport a aquesta hipòtesi. Si la crisi del coronavirus tingués un caràcter sistèmic, del que es tractaria no és tant de esquivar obstacles com d’adaptar l’economia a una nova realitat. Què en sabem d’aquesta suposada nova realitat? El 2009 The forum for the future va publicar quatre possibles escenaris pel futur del turisme, el segon dels quals recorda molt la situació actual. D’acord amb l’escenari divided disquiet, el turisme es veuria seriosament afectat per les conseqüències del canvi climàtic, les crisis sanitàries, l’augment dels conflictes bèl·lics i el descontentament social. Molts destins turístics no estarien preparats per fer front al reptes climàtics i es veurien abocats a desaparèixer. La manca de cooperació internacional limitaria el moviment de persones amb un augment generalitzat del proteccionisme i les mesures de seguretat. En aquest context el turisme es reduiria significativament limitant-se cada vegada més dins els territoris nacionals. Només els valents s’atrevirien a viatjar a terres llunyanes, sovint per veure atraccions que estan a punt de desaparèixer. Hi hauria un augment del teletreball i les reunions telemàtiques. No és açò una descripció molt acurada de la crisi actual? Ens enfrontam a un procés de desmobilització per culpa d’una crisi sanitària (que molts apunten que té a veure amb la climàtica). En un context de restricció el turisme esdevé o bé una aventura o bé un producte de luxe. Només l’elit continua viatjant a les segones residències.
No soc futuròleg, i per tant no tenc ni idea del que passarà, de si esteim davant una pedra en el camí que cal sortejar o d’un canvi més sistèmic. Destacarien tres processos de canvi bàsics. El primer i més obvi és el d’una creixent desglobalització. Trump, Brèxit, coronavirus, els refugiats, tot apunta cap a un món amb més fronteres on és més difícil moure’s lliurement. La resposta a les crisis que ens afecten no implica més cooperació internacional sinó el replegament nacional. Aquest replegament es veu alimentat per una por creixent cap a l’altre que es manifesta en forma de xenofòbia i discriminació. “El virus xinès” – en deia Trump. Tot indica que les restriccions actuals a la mobilitat dins Europa seran temporals, tanmateix, aquest estiu la majoria dels turistes del nord d’Europa cancel·larà els seus viatges a la Mediterrània, en bona part per por al “virus Italià i Espanyol” que no vam saber contenir a temps. La gran esperança és el turisme domèstic. El segon procés de canvi té a veure amb l’elitisme del turisme. No és cap anècdota que rics i mediàtics hagin escapat de l’infern de Madrid per passar el seu confinament a les seves fabuloses finques menorquines. En un context cada vegada més restrictiu, el turisme es fa més elitista, un producte de luxe. Alhora que es nacionalitza el turisme, es creen bombolles segures arreu del món on els rics es poden divertir sense riscos. Aquest fet, és clar, té implicacions importants per la política turística. Ja que el luxe vol seguretat i qualitat (també ambiental), no destrucció a tota costa. Un tercer paràmetre, més incert, és el canvi de tendències. The Party is over, a Eivissa; la qualitat ambiental és un bé cada vegada més preuat en un context de canvi climàtic; la seguretat política, sanitària i climàtica és imprescindible; l’staycation ha tornat per quedar-se; les platges del nord d’Europa són més competitives que mai i les fires i congressos són ara zooms i webinars.
El turisme no desapareixerà de la nit al dia, però ben segur que aquesta crisi deixarà petjades importants en com viatjam. I el turisme de masses més clàssic no està precisament massa ben posicionat.
L’AUTOR
Pau Obrador, professor de turisme a la Universitat de Northumbria a Newcastle i coordinador del grup de recerca turística de l’institut Menorquí d’Estudis (IME).
https://pauobrador.wordpress.com/
Aquest article va ser publicat al blog Xalandria el dia 10/5/2020
Oriol Radalga ens presenta la iniciativa Recuperem el port de Maó, posant el focus en els seus valors naturals i la seva estreta convivència amb la població local.
Ismael Pelegrí reflexiona sobre l’aprovació de la Proposició de Llei de Menorca Reserva de Biosfera, presentada pel Consell Insular de Menorca.
Miquel Camps reflexiona sobre la importancia de conservar el típic paisatge en mosaic del camp de Menorca, format per multitud de tanques separades per centenars de kilòmetres de paret seca.
Pau Obrador fa una anàlisi de l’efecte de la crisi que ha provocat la Covid-19 sobre el sector turístic. Un dels sectors més afectats per la crisi sanitària que vivim.
Emili Pons Carreras reflexiona sobre les bondats del model turístic menorquí i els perills que poden fer que mori d’èxit: “Precisament perquè s’ha salvat de la crema de les altres illes, ara Menorca és observada, des de fora i al marge dels interessos de la població, com la terra promesa on encara es poden fer grans negocis”.
El que cal és gestionar millor la demanda turística de mobilitat. És a dir, cal posar límits al creixement desmesurat de cotxes i buscar una gestió més ecològica de la mobilitat. Fins ara aquests esforços han servit, sobretot, per ordenar millor espais que abans eren caòtics.
Miquel Camps (GOB Menorca) reflexiona sobre les conseqüències de l’augment del lloguer turístic a Menorca. D’una banda, hi ha la gent que defensa que llogar habitacions o habitatges als visitants és una manera de fer renda complementària i de distribuir millor l’ingrés turístic. De l’altra part, hi ha qui recorda que això té conseqüències socials i ambientals poc desitjables
Amb aquest petit homenatge a l’entitat ecologista de Menorca, Ismael Pelegrí exposa i agraeix els beneficis que l’ecologisme, la responsabilitat i el seny han soposat pel patrimoni natural de l’illa.
Tothom és un microespoliador en el moment en què fa ús de la natura. Un article d’opinió d’Ismael Pelegrí, membre de l’Institut Menorquí d’Estudis.
La “pressió difusa” i un concepte mal entès del turisme alternatiu. Un artícle de Miquel Camps, coordinador de política territorial del GOB Menorca
Com afrontar el canvi de paradigma energètic a Menorca. Un article d’opinió d’Ismael Pelegrí, membre de l’Institut Menorquí d’Estudis.
Usos i abusos del Camí de Cavalls de Menorca. Un article d’opinió d’Ismael Pelegrí, membre de l’Institut Menorquí d’Estudis.
El complex debat sobre la sostenibilitat i la desastacionalització del turisme a Menorca. Un article d’opinió de Miquel Camps, coordinador de política territorial del GOB Menorca.
Comments are closed.