Mianorca
Tras una mirada, las palabras
En una isla intensamente fotografiada, tenemos la mirada saturada de paisajes idílicos, de playas vírgenes idealizadas y de arquitectura rural de vitrina que se han convertido en iconos de mercadeo. Más allá, hay otra Menorca, “Mianorca”, el proyecto de un visionario de la imagen poética y un revolucionario de la emoción visual. Damià Coll (Ferreries, 1960) nos invita a través de su cámara al descubrimiento de otra belleza menorquina, surgida de la autenticidad, la simplicidad y la espontaneidad del momento (Laura Bañón).
Con el libro Mianorca, el fotógrafo Damià Coll plasma su particular visión y relación emocional con la isla de Menorca. Las imágenes van acompañadas por más de sesenta colaboraciones literarias de escritores, amigos y conocidos del autor, quien nos invita a mirar sus imágenes con estas palabras: “Observando y leyendo el libro, quisiera que os imaginarais que el recorrido, esta vez, lo estamos haciendo juntos. Que los escritos, que acompañan cada una de las fotografías, sirvieran para hacer un alto en el camino y que se percibiera el contenido, ya que de todos se deriva una efectiva y complaciente concordancia. Una compensación, sin duda, que favorece a realzar las imágenes, y les da más fluidez y significado”. Aquí tienes una pequeña muestra. Déjate seducir por la sensibilidad de sus imágenes y las palabras que las acompanñan.
Dotze mil quilòmetres
Què defineix el nostre paisatge?
Ni les platges verges, ni els plans de l’interior, ni l’illa que som, ni la mar que sempre veim. Nosaltres som fills d’una roca gravada amb traces de paret seca.
Camín arran d’una paret de còdols. Observ l’estructura consistent que formen les pedres encaixades entre elles. Sé de la perícia dels bons paredadors quan el pedreny és viu. Pens en els còdols del nord, lloses de pissarra fosca que formen parets de difícil equilibri. Visualitz les parets fetes amb pedres de marès que quasi ja és sauló: la seva vida estarà sotmesa a l’atzar dels enderrossalls.
Camín amb el pensament embolicat, perdut a trobar les claus que ens fan sentir la pertinença a un territori. Cerc una sortida als embulls mentals esdevinguts reflexions insistents, a la vegada que desig un botador, un portell, un enderrossall. Botar, travessar, saltar el mur per anar més enllà de la tanca d’enclova que ara ve, malgrat saber que una altra paret m’aturarà i una altra tanca de cards vindrà, en el camí cap a la mar.
De cop m’he aturat. He format una monjoia en el punt exacte on som. He mirat la paret de còdols davant meu i el paisatge s’ha fet un quadre. Som a deu metres d’aquesta línia perfectament dibuixada que provoca les nostres ànsies: les parets de còdols uneixen o separen? La resposta ràpida, intuïtiva, ancestral, contradiu el que veig: el cel blau guarnit de núvols blancs i grisos s’uneix al verd que va omplint de formes capricioses el color marró de la terra mare.
M’alç en vertical, com si fos un dron, i les parets de còdols es dupliquen, tripliquen, s’escampen pertot arreu en una quadrícula que umpl el territori. Mir cap a l’esquerra i veig la paret que es perd en el cor de l’illa, dins una xarxa de venes que fan palpitar la terra. Mir cap a la dreta i la paret puja amunt, com una ona lineal, supera planes, marines i elevacions impossibles, i s’atura de cop davant la mar.
He baixat de la meva levitació virtual i he mirat de nou la paret de còdols de davant meu: m’he sentit a ca meva. No necessitam Lawrence Durrell; dotze mil quilòmetres de paret seca han cristal·litzat en els nostres esguards. La fesomia dels fills recorda els pares.
Joan J. Gomila
Crepusle indòmit
Estranya calma m’ofereix el mar
de tramuntana en el crepuscle indòmit,
mentre la quietud pinta un paisatge
metàl·lic amb el coure que ara vessa.
El mut silenci em parla sense veu
de la bellesa natural que em fibla
la ment pel gaudi d’un instant idíl·lic
que em transporta al misteri de la màgia.
Màgia que m’atrau al seu embruix
que em permet admirar-la amb els ulls plens
del magnetisme que desprèn salvatge
del seu cos de deessa de les ones.
Orgullosa la torre resta alerta
de les naus que naveguen amb les sigles
d’internautes que solquen aquest mar!
Anna Maria Ticoulat i Coll
Sanglot
Per ventura no haurà estat el dia un parèntesi desafortunat?
Delicadament
disposa el vespre angles imperfectes als camps llaurats
i un cel de rubor rosenc testuritza ara la pedra.
Tremolau, branques,
com el llavi del plor que esdevé de la llum
sols un presagi!
I si preludien aquestes ombres el fosquet de la teva flaquesa?
Llucia Palliser
L’ànima de còdols
Amb la calma inexcrutable del temps geològic, poderoses forces tectòniques van alçar de la mar un gran i atapeït rocam. Va ser el naixement d’una illa pedregosa i inhòspita, que se va mantenir inaccessible, o potser menyspreada, fins fa molt poc pels éssers humans, uns 4.000 anys. Els esperava un paratge agrest i accidentat, un immens i estèril codolar cobert per una indòmita i espessa vegetació.
Després d’una llarga i atzarosa travessia navegant, amb bestiar i eines per cultivar, què devien sentir?, què devien pensar els primers en arribar?
Imaginem expressions d’estupefacció i impotència, davant la ciclòpia tasca de retirar còdols i pedregam, de desbrossar la vegetació per obtenir un petit terreny per sembrar. I què fer amb tots els còdols, tants còdols descartats?
Un senzill munt de còdols seria suficient per començar, però prest se van percatar que disposant-los en fileres podien separar, limitar i guardar.
Seria en més d’una generació, però ben aviat van aprendre a armar una filera damunt l’altra, ajustant amb parsimònia un còdol amb el següent i tots lligats a la vegada per construir les primeres parets seques, i la primera tanca…
Aquest patró original se va anar estenent i propagant, i generació darrere generació van anar aixecant aquesta ànima de còdols que configura actualment el paisatge de l’illa, una immensa i omnipresent quadrícula pètria única al món.
La paraula “paradís” prové d’una antiga paraula persa que vol dir “jardí envoltat de parets”.
Aquella estupefacció primera davant un indòmit codolar, amb el temps, amb la dedicació i amb la suor de tantes generacions, ha anat mudant en satisfacció i alegria davant d’aquesta gran malla de parets seques que enquadren tanques, com a jardins…
I a Punta Nati, encara més, l’ànima de còdols brilla per la seva clara geometria.
Anton Soler i Ferrater
Un llibre obert
Infinites històries petrificades en un nombre infinit de pàgines durant un temps infinit. Un laberint de matèria impresa que trobem per tot Menorca. Una història repartida en molts racons de l’illa i que es desmunta com si fos una gran biblioteca antiga.
Ho fa en forma d’episodis que, com si fossin llibres caiguts, s’acumulen i creen una nova història. I, al cap del temps, es rendeixen a les forces de l’erosió i la fragmentació, i donen lloc a nous llenguatges. Són roques que escriuen i descriuen la història.
Cada forma, cada roca, cada racó són una babel de la geomorfologia insular on es condensen el temps, els fets, els fenòmens. Les roques són el testimoni del passat i del present.
Xisco Xavier Roig
En verano de 1984, descansando en la playa de Binigaus, leíamos en la guía (ANWB Mallorca Menorca Ibiza edición: 1975) un texto el cual recomendaba un paseo por el espectacular Barranc d’Algendar.
No teníamos experiencia en senderismo, pero después de leer el artículo decidimos experimentar el recorrido y, al día siguiente, partíamos usando la descripción de la Guía.
Sentíamos curiosidad. No íbamos muy preparados, pero llevábamos zapatos resistentes, café caliente y algo de fruta.
Muy pronto descubrimos el cauce del torrente que serviria como referente para enlazar con Cala Galdana. El primer tramo no fue complicado, era un camino bien pavimentado, pero al llegar a la barrera del Barranc d’Algendar la ruta empezó a deteriorarse orientándonos hasta confluir con el Camí
Vell de Ciutadella. Habíamos errado! Y, en un granero abandonado, descansamos para recuperar fuerzas.
Volviendo sobre los pasos dados coincidimos con unos “Boys scouts” que se alojaban en Es Canaló. Les preguntamos si ese camino iba hasta la playa y, sin estar muy convencidos de ello, nos contestaron que si.
Seguimos bordeando el torrente hasta que se hizo evidente, en un tramo mas ancho, que el trayecto era el correcto. En ese espacio había hamacas, toallas y también un libro en holandés, y no nos sorprendió: te encuentras holandeses en todos los rincones del mundo!
Seguimos avanzando hasta llegar a un punto con vegetación muy densa de arbustos con espinas. Con un palo y a golpes con las zarzas, al final, pudimos solventar la situación y continuar, pero no sin quedar exentos de rasguños en brazos y piernas.
Pasamos terrenos mas amplios y en un puente pudimos cruzar al otro lado del arroyo. Un sendero en dirección al sur nos dirigió hasta dar con una palmera grande y, seguidamente, con la urbanización de Cala Galdana.
Muy próximo a la salida del barranco, en una terraza de un restaurante, aprovechamos para descansar y beber agua, teníamos mucha sed. Tomamos café y nos dirigimos hasta la playa para bañarnos y refrescarnos. No fue muy buena idea: las heridas causadas por los “abatzers”, con el agua salada, escocían mucho y salimos rápidamente.
Había que regresar, aunque presagiábamos un retorno mas placentero, y con las heridas aun picando reemprendimos la vuelta.
Esa fue nuestra primera excursión en Menorca, y ese fue el comienzo de nuestra afición por el senderismo.
Durante las vacaciones de 1989 compramos dos libros de Dodo Mackenzie recorriendo ocho paseos de los propuestos por ella. Las recomendaciones fueron claves para seguir conociendo, de una forma especial, Menorca, y para que creciera nuestro interés por el excursionismo: El Camí de Cavalls y el senderismo todavía no eran populares.
Treinta y dos años después disponemos de casi 60 descripciones de paseos y nos consideramos, aparte de unos enamorados de Menorca, unos experimentados excursionistas.
Frans y Anneke Lindsen (Wouw, Holanda)
Rellotge de pedra
Va ser com si la por hagués davallat del cel agrisat, la inquietud hagués rodolat dels penyals ensangonats, la preocupació hagués sorgit de la gola profunda de la mina de coure, el temor hagués lliscat de la retxa trencada de l’horitzó i la preocupació i el terror haguessin emergit de la superfície de l’aigua de la cala empedrada amb còdols vermells, ovalats i rodons.
Es Codolar cantava. Era com si ens digués que érem minúsculs, que la sal que dúiem aferrada a la pell i als cabells no ens agermanava amb la mar, que la pols rogenca i l’arena silícia soldada a les cames no ens acostava a la terra i que l’única sortida que teníem per no desaparèixer dissolts amb el vent del nord era estimar-nos i estimar abans de la fatalitat del definitiu descans. I prou.
El cant del codolar ens passava pel damunt, sorgia d’un punt profund i lliscava com una serp que abandona els ous a punt d’esclatar (ous enormes, vermellosos, antediluvians) perquè s’està apropant un poder encara més latent i amenaçant. Ens tenim. El batec dels nostres cors també s’ha unit en un de sol i queda inserit en el frec dels ous prehistòrics que es freguen l’un a l’altre com si volguessin ocupar el seu lloc i desplaçar-se.
Tal vegada ho fan. Potser són el rellotge de la finitud del temps que s’accelera i avança. Potser és l’escenificació puntual de la lluita entre aquest temps i la bellesa representada per l’aigua. El perdedor de la contesa és l’espai i tots els éssers vius que l’habitem. Es Codolar canta. I la seva indiferència és la prova que continuem vius.
Joan Pons
Buscant per Menorca
Hi ha un tros de cel que sura enmig del mar.
Un cel on els àngels són ones
que esquitxen de Mediterrani els mariners,
barrejant verge l’alba i l’aurora…
Llavors Menorca comença a la Vall,
no et giris, que ja vinc cap a tu,
cap a un racó de poètic perfum
on estàs enterrada, enyorada Cala Fum.
I en el camí que em porta a la màgia
s’enlairen ales de somnis emboirats,
obrint-me barreres tancades d’un paradís
que ha canviat el seu nom per Cala Pregonda…
O pel Pilar, musa de poemes i desventures d’amor
i font d’on beuen llibertinatge i tolerància…
Maleït i profund vers d’un passat amb cicatriu.
No desperto, encara avui el somni roman viu.
I pernoctant a la indomable Cales Coves
aprenguí que sempre a seguir és el camí
que marca l’espira que sap fugir del foc vell
persistit pels dimonis de Cala Morell.
I encara el meu somriure d’infant s’amaga
entre la sorra i el mar de Santandria,
buscant amb afany no envellir,
amb ànsies d’aturar el temps irrefrenable,
mentre la vida s’escapa i torna violenta
com les ones invisibles que fugen i envesten
la quietud d’un encantat paratge
que regna en una Albufera des Grau salvatge.
Però Musa meva i Mare Menorca,
sobre la teva esquena camino i no claudico,
avorrint els que un dia t’adjudicaren
volent enderrocar records de la teva memòria…
I és que tant d’odi t’han sembrat dins la teva ànima,
tantes traïcions duus dins la sal de les teves llàgrimes,
que plou sang menorquina encara en el teu pati
i ens banya dolça des de la Mola fins a Punta Nati.
Jaume Anglada
La penyora
Fèiem el camí del lloc de Sant Tomàs, as Migjorn. Ens vam aturar a un tros arrecerat d’arbres, ple de fullaraca, que semblava un paratge encantat. Feia fresca, i de bon dematí la humitat entrava fins al moll dels ossos. Fins i tot l’aire semblava banyat, empastifat, com si fos de fang. El silenci era tan intens que hauries dit que parlava.
Quantes vides devien haver passat per allà, quantes il·lusions, quants defalliments! Fillets que hi venien a jugar, que en quatre dies es feien homes i després hi venien a festejar. Vells que un dia havien estat fillets plens d’esperances.
Vaig pegar una puntada de peu a terra, i de sobte va ocórrer l’inesperat. Es veu que vaig ferir una capsa que va quedar oberta. Tenia un mirallet a la tapadora i una ballarina hi ballava una música puntejada, romàntica. Vaig recollir la capseta i dedins hi havia un anell embolicat amb una nota que deia: “Qui trobi aquesta penyora del meu amor que la porti al meu enimorat”.
Me la vaig emportar as Migjorn.Vaig trucar de casa en casa i tothom em deia que no en sabia res, d’aquella història, i a veure si m’ho havia inventat. Al final, em vaig donar per vençut i vaig retornar la capseta al seu amagatall. Aquesta vegada era un fosquet i ja hi havia molt poca llum. Vaig poder trobar l’emplaçament. Vaig escoltar per darrera vegada la cançoneta i vaig veure ballar la ballarina abans de tancar la capsa i tapar-la de fulles seques. Quan me n’anava, vaig veure una vella endolada, amb el cabell d’un blanc resplendent i un somriure molt dolç als llavis arrugats, que va dir:
Ja hem fet massa tard!
Pau Faner
A foc i pedra
Des del cim tenim una panoràmica pròpia de les miloques que li donaren nom. Les roques del primer pla mostren la petjada del foc intens, que va fer crepitar la part més aparent dels voltants. I amb la cadència apresa de la primera gènesi, la vida de les arrels ha tornat a brollar i a fer-se camí.
El vermell argilós ha vist les mans més antigues que venien a collir el fang per a fer-ne recipients, però que després fugien pel camí del sud cap a entorns de marès, on l’aigua s’escolava i no s’hi feien pantans. Els plans de Binidelfà són terreny guanyat a aquesta aigua que, potser ofesa pel gran drenatge de síquies i torrenteres, ens abandona cada dia una mica més.
És la pedra la que manté turons, avui vegetats sense bestiar ni carboners, però antany cremats i pasturats de manera repetida. És el còdol encaixat amb d’altres milers el que configura l’enorme trama de paret seca, que alberga tota casta de criatures i configura el mosaic de la terra menorquina.
La pedra de roca mare que va fer emergir l’illa. A empentes. El part de durada geològica on els minuts són milions d’anys. I el maridatge posterior amb el foc, que modelaria pam a pam una nova escena, un nou hàbitat, una coberta diferent per a la nau permanentment fondejada enmig del vell mar.
La miloca encara planeja a mercè dels vents, imperativament enamorada.
Miquel Camps
Es Frares
Són jocs entre terra i mar,
és s’espai tens on s’empalma
es front d’un i altre reialme
que es temps sempre vol canviar,
i s’embat mos sorprendrà
ben igual que fa sa calma
i es retall de punta o balma
sa vista agraciarà.
Així esculpeix sa natura
quan és fruit de dues mares,
fins que despunten es Frares
com a moderna escultura,
folguem de sa conjuntura
per contemplar formes clares,
no són eternes ses cares,
només es canvi perdura…
Moisès Coll (Zes)
No hi ha alteracions, a penes. De segles, roman intacte, quiet a la mirada. Hi domina la serenor primigènia amb què Déu la creà a l’inici dels dies. Ni els colors vegetals, ni les textures rocoses, ni la transparència de l’aire, ni les aigües de mar han experimentat mudances. Però la virginitat no hi és absoluta, perquè guarda memòria de tu —i, per tant, de mi—, pare. La cadència del temps rau en cada ona, en els matolls, en el tall vertical del penya-segat.
La memòria de Llucalari forma una barreja de lleure i de pólvora. Festejaves, pare, una alaiorenca d’ulls ingenus. La carrera de les armes t’hi havia destinat de tinent d’acadèmia. L’asfíxia de la guerra es percebia en el rostre mateix d’uns i altres, de vencedors i vençuts. La pruïja, però, d’una destinació inaudita, en una illa recollida, d’amable batec humà, féu en tu meravelles: desares records de trinxeres i afermares un tomb vital a la teva vida, potser consolat, tot i el somni perdut de veure’t convertit en enginyer de camins.
Fou així que per les contrades de Llucalari, pare, et capbussaves en les aigües de la calanca de Sant Llorenç. I et semblava no un bressol paradisíac, sinó, al capdamunt, una mar deshabitada i segura…, tota entera per tu. Per aquells volts agrestes, ara i adés, hi feies l’aguait del conill, brandant escopeta. Deambulaves bucòlic, assolint trofeus cinegètics. Altres vegades, sotjaves les fondàries amb una llarga canya, fins extreure’n captures de plata. Et rutllaven dolços els dies, pare. Una tarda, ai, l’escopeta et malferí, i la sang rajà tan de pressa que, just desembarcat sobre l’hospital de l’Illa del Rei, no hi hagué remei: el cirurgià Echevarría, humaníssim, hagué de fer l’amputació de la cama.
Els paisatges de Llucalari, quan em criden com les sirenes a Homer, acaben transportant-me vora el balcó de Sant Llorenç. Posat allí, no ho puc evitar: la mar blava, batent les roques, m’omple l’ànima d’assossec. Però, alhora, brollen de seguida unes llàgrimes rebels com la rosada que donen fresca vida als records que encara perviuen incrustats, pare, en les pedres, l’aigua i el cel d’una amputació feréstega: la teva amputació, pare, habitant de la cala on, per mi, romandràs sempre bucòlic i mutilat.
Miquel Àngel Limón Pons
Una oportunidad
Aquel día mis pasos la encontraron abierta. El mar de fondo y los juncos salados de centinelas: se oía solo el susurro inquieto de la brisa. Pensé primero que era una broma, una alucinación y fue después cuando empezaron las dudas. Al cabo de un rato allí, quieta frente a esa puerta de aire, me giré de golpe y regresé borrando todas mis huellas.
Ana Haro
Rèquiem
Sola. Eixuta. Oblidada. L’arena del platjal li és el jaç i l’aigua, mortalla. Tan sols unes poques espines la coronen encara, com si el combat d’existir no l’hagués abandonada del tot.
Flor de card…, però flor, tanmateix. El seu discret estar, avui, sobre l’arena banyada, no li resta ni un bri de dignitat. En el seu mut posat, hom hi endevina l’esplendor de primaveres pretèrites, quan la saba corria enèrgica per la seva tija, la flor esclatava de color i la cuirassa d’espines esdevenia mur inexpugnable i altiu.
Sols, llunes, pluges, rosades i vents han sigut testimoni del seu viure orgullós i humil. I encara el digne repòs…
Avui, flor de card, a la platja final del teu existir, canto un adéu sentit i solemne.
Maria Camps
Boira
La pots viure viure de dins o de fora, de dalt o de baix, de prop o de lluny.
Des dins és foscor i humitat;
desdibuixa perfils, i confon la terra amb la mar,
amaga horitzons i esborra camins.
La boira, emperò, posa seny al motor,
dissuadeix l’avió d’aterrar i alerta el vaixell contra esculls amagats.
Caminar-hi et convida a ser més humil:
no hi veuràs gaire lluny, i has d’anar pas a pas;
et farà més petit, ignorant, més fiat del promès que d’allò que tu saps,
més empès del desig que d’allò calculat,
orientat per la veu més que no pel que has vist.
Enlairat en el cim i mirant cap avall
és semblant a un cotó aquós escampat per planes i valls, canalons i barrancs.
La claror que allà dalt ho encén tot en el cel
és la llum des d’on saps que la boira es fondrà amb el sol radiant;
pujar-hi costa un poc, és ben ver, però ho paga l’esforç.
I comproves, llavors, que no tot és boirós:
l’horitzó s’ha eixamplat i no tot és perdut.
La claror guanyarà la partida a la fosca allargada al matí.
No és per sempre, la boira, és el pas de la nit al migdia.
“És ben cosa del temps”, et diran els entesos. I així és.
Hi ha boires espesses que són com la nit:
depressions, i la guerra , el bullying persistent, la fugida topant amb filats.
Ningú hi vol romandre, tothom vol sortir-ne fugint.
N’hi ha prou amb la fe com a força interior per encendre un llumí en la nit?
n’hi ha prou amb l’amor voluntari que ajuda, s’enfronta,
acompanya el qui fuig, i obre camins?
de quin punt naixerà el sol del cel que vindrà a visitar
els qui passen per ombres de mort?
La boira la veig i la sent com a broma del Déu Creador,
com un repte impensat ben enmig del teu pas,
un senyal clar d’avís, com un crit silenciós.
Fins i tot una estranya presència propera
que amb tu vol fer un tros de camí,
i et convida a avançar més enllà (més amunt) i et diu:
“Has de vèncer la nit”.
Joan Febrer Rotger
Mianorca
Damià Coll
Formato: 27 x 23 cm
175 págines en papel de 150 g. estucado brillante
Enquadernación: rustica
Prólego de Laura Bañón
70 fotografias a color y blanco y negro.
Con más de 60 colaboraciones literárias.
Para adquirir el libro puedes ponerte en contacto con el autor en:
miacoll60@gmail.com
DAMIÀ COLL
“Desde hace algún tiempo, mientras camino por Menorca aprovecho para fotografiar la naturaleza. La mayoría de veces, empiezo a caminar con el peligro de, tan sólo, quierer fotografiar. Sea cual sea el motivo para caminar, tengo que reconocer que la combinación de ambas circunstancias, caminar y fotografiar, emocionalmente, me han enriquecido enormemente”.
Deja un comentario