Menorquins lluny de l’illa
Una repassada de cinc grans emigracions d’illencs per mig món
El gran filòleg i romanista català Joan Coromines (1905-1997) va deixar escrita la seva titànica feina d’investigació i de divulgació de la llengua catalana per mitjà d’obres de milers de pàgines, com l’Onomasticon Cataloniae (vuit volums) i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (nou volums), però també amb petits opuscles. És el cas d’El que s’ha de saber de la llengua catalana, un llibret publicat originalment als EUA i en anglès per als Jocs Florals de Nova York del 1951. Malgrat el reduït nombre de pàgines (un centenar) per repassar l’origen i l’evolució del català, sorprèn força el generós espai que va dedicar a dos episodis de la història de la llengua relacionats amb Menorca: l’emigració en massa d’illencs cap a Algèria a la recerca de feina, a mitjan segle XIX, amb la família materna del Nobel de literatura Albert Camus com a referència tòpica; i la compacta marxa d’un miler de colons menorquins cap a la Florida americana, el 1768, amb el capellà Pere Camps com a pal de paller. Des que Coromines va escriure el text, el coneixement d’aquests dos singulars i ja mítics fenòmens migratoris ha augmentat exponencialment, i en paral·lel se n’han estudiat alguns altres, més o menys coneguts, d’aquelles mateixes dates i causes.
Els ‘minorkeens’ de Gibraltar
En el context de la guerra de Successió al tron hispànic al principi del segle XVIII –una veritable conflagració internacional entre potències europees de l’època–, tropes angleses van ocupar en nom de Carles d’Àustria el penyal de Gibraltar (1704) i l’illa de Menorca (1708). Per mitjà del tractat d’Utrecht (1713), que sobre el paper posava fi al conflicte, Anglaterra va aconseguir retenir sota la seva sobirania les dues places mediterrànies, que es van convertir en dos ports i fortaleses de primera magnitud. Aquesta estreta vinculació entre l’illa i el penyal al llarg d’un segle (amb algunes interrupcions en el cas de Menorca) va anar molt més enllà de l’òbvia relació militar i mercantil, i es va donar també en el terreny demogràfic, atès que centenars i centenars de menorquins van optar per anar fins a Gibraltar per motius laborals des de mitjan segle XVIII fins al primer terç del XIX. Des de la dècada del 1730, el degoteig de menestrals, capellans, mariners i corsaris del Raval del Castell de Sant Felip i de Maó va ser constant, amb pics segons les vicissituds de l’illa (canvis de domini i ocupacions), les penúries econòmiques, els intermitents booms de població, les destruccions periòdiques de s’Arraval… Al primer cens de civils amb cara i ulls de Gibraltar, el 1777, ja hi constaven 64 menorquins establerts (2% del total), una xifra que s’amplia a 184 el 1791 (6,2%) i a 410 el 1816 (3,58%), catorze anys després de la tornada de Menorca a l’òrbita de Madrid. I és que l’anar i venir de menorquins a Gibraltar es va allargar més enllà de la retrocessió de la sobirania el 1802 i, de fet, no s’apaivaga fins a l’aparició de la gran emigració d’illencs cap a l’Algèria francesa.
Més informació: Martí Crespo (2018): Els ‘minorkeens’ de Gibraltar. PAMSA-IME, Barcelona.
Els ‘mahonnais’ d’Algèria
Quan el 1802, arran del tractat d’Amiens, Menorca va passar definitivament a mans espanyoles, el xoc econòmic i social a l’illa va ser important. L’abolició dels furs i privilegis històrics i la imposició del nou ordre centralista borbònic, juntament amb la introducció de noves imposicions duaneres i fiscals sense respectar cap període de transició, van aconseguir fer oblidar ràpidament el creixement experimentat durant el període britànic. L’esclat de les guerres napoleòniques, amb Espanya inicialment decantada per França, i la inflació posterior van arruïnar l’economia de l’illa, esclava alhora de l’augment demogràfic del segle anterior. Sense sortides laborals a casa, molts menorquins van respondre a la crida de França per colonitzar la ciutat d’Alger a partir del 1830, a tan sols 196 milles al sud de Maó. Aquell mateix any començava un lligam històric entre Menorca i Algèria que no es trencaria fins a la independència del país, el 1962. Les xifres d’aquesta emigració són aclaparadores: si el 1818 es comptaven 37.114 habitants a Menorca, el 1847 n’eren 29.851: gairebé deu mil persones van emigrar espontàniament o organitzadament aquells primers anys de colonització, per establir-se al voltant de la capital. El 1850, de fet, unes quantes famílies maoneses (com se’ls coneixia) van fundar el poble de Fort-de-l’Eau (l’actual Bordj El Kiffan), el principal nucli d’una comunitat prou nombrosa i cohesionada per transmetre la llengua i cultura pròpies a les generacions posteriors. El 1885, el canceller del consolat general d’Espanya a Algèria, Francesc Truyol, calculava que hi havia uns vint mil menorquins a Algèria, molts ja nascuts a la colònia francesa. Després de les primeres etapes migratòries, el flux d’emigrants es va anar reduint fins ben entrat el segle XX, quan amb la Guerra Civil espanyola hi va haver una nova onada d’arribades. En un doble tirabuixó migratori, la majoria dels descendents dels mahonnais d’Algèria van haver de deixar enrere el nord de l’Àfrica el 1962 per establir-se, principalment, al Llenguadoc-Rosselló.
Més informació
– Marta Marfany (2002): Els menorquins d’Algèria. PAMSA-IME, Barcelona.
– Marta Marfany. L’emigració menorquina a Algèria al segle XIX. Edicions Documenta Balear.
L’escriptor Albert Camus, amb set anys, a la carnisseria del seu oncle, assegut al centre de la imatge, vestit de negre. Algèria, 1920.
Els ‘minorcans’ de Nova Orleans
Tot i que l’època de vaques magres a Menorca del principi del segle XIX va empènyer molta gent a fer les maletes cap a Algèria, n’hi va haver uns quants que es van embarcar a la recerca d’una vida millor a l’altra banda de l’Atlàntic. Nova Orleans, un dels principals emporis comercials de l’Amèrica del Nord, va ser el port d’acollida. Fundada pels francesos el 1718, la compra un segle més tard (1803) de la Louisiana pels naixents Estats Units va comportar una explosió demogràfica sense parangó en aquelles latituds fins a esdevenir el primer port esclavista de l’Amèrica del Nord i la tercera ciutat del país el 1840, amb més de cent mil habitants. En aquesta urbs amb flux constant de mercaderies i població, molts menorquins van trobar-hi una bona destinació laboral. L’historiador ciutadellenc Marc Pallicer calcula que l’any 1860 a Nova Orleans hi podia haver ja un mínim de tres-cents o quatre-cents menorquins establerts, empleats com a cambrers en saloons i comerços, o bé dedicats a la pesca. Un any després, el 12 d’abril del 1861, començava la sagnant guerra de Secessió als EUA, i aquella gens negligible comunitat insular de la ciutat més important en territori rebel s’hi va veure implicada. Englobats en una milícia urbana, la Brigada Europea de Nova Orleans, una bona part d’aquells menorquins van participar en el conflicte (1861-1865) en el bàndol confederat, i es van significar especialment en la tasca d’evitar la destrucció de la ciutat.
Més informació:
– Marc Pallicer (2018): Els menorquins de la guerra civil nord-americana (1861-1865). Círculo Rojo.
– Marc Pons. Els catalans a la revolució americana
Els ‘minorcans’ de la Florida
La comunitat menorquina de Nova Orleans no era la primera que s’havia establert a l’Amèrica del Nord. Un segle abans, el 1768, un compacte grup de 1.093 colons provinents de tota l’illa s’havien embarcat, al costat de quatre centenars de grecs, corsos i italians, als vaixells del doctor escocès Andrew Turnbull per anar a treballar a la seva futura plantació de cotó i cànem de New Smyrna, a la costa dels Mosquits de la Florida, aleshores territori britànic com Menorca. Les infernals condicions climàtiques i sanitàries, juntament amb un tracte laboral pròxim a l’esclavatge, van convertir l’estada en un malson de malalties, fam i mort. La situació no es va poder capgirar fins al 1777, quan amb la protecció del governador britànic Patrick Tonyn els supervivents van aconseguir fugir de la terrible colònia agrícola i es van traslladar en massa a la ciutat de Saint Augustine, a un centenar de quilòmetres al nord, on encara ara resideixen els seus descendents. A diferència dels menorquins de Nova Orleans (i de Gibraltar), els minorcans de la Florida (com els mahonnais d’Algèria) van conservar el mahonese un segle i mig, i actualment hi queden els llinatges i molts elements de la cultura material, especialment en l’àmbit de l’artesania i la cuina. A més d’expressions catalanes fossilitzades, dos-cents cinquanta anys després a Saint Augustine s’enorgulleixen de plats com les fromajadis, els crospells i l’arròs amb peix, i també reclamen com a herència menorquina una classe de bitxo que només es dóna en aquesta ciutat, anomenat datil.
Més informació: Philip D. Rasico (1987): Els menorquins de la Florida: història, llengua i cultura. PAMSA-IME, Barcelona.
Els ciutadellencs de Córdoba
Els menorquins del passat no sols van tenir l’Amèrica del Nord com a destinació. A les últimes dècades del segle XIX, una nova crisi econòmica (que va afectar durament la puixant indústria del calçat) va empènyer molts illencs a buscar nous horitzons laborals cap al sud del continent. La ciutat argentina de Córdoba, per exemple, va començar a rebre el 1886 famílies ciutadellenques que, gràcies a l’efecte crida, ja sumaven al principi del segle XX més de tres mil persones, entre emigrants de primera generació i descendents. Es van dedicar principalment als oficis de sabaters i flequers, i una part considerable es van aplegar des del 1908 en una entitat benemèrita anomenada La Protectora Menorquina. Amb un nom semblant, El Menorquín, es coneixia també una revista fundada per l’impressor ciutadellenc Antoni Cursach Truyol a Buenos Aires el 1921, amb molta informació dedicada a la colònia de Córdoba. Gràcies a aquesta potent comunitat menorquina, les ciutats de Ciutadella i Córdoba van decidir agermanar-se el 2007, malgrat els dotze mil quilòmetres de distància que les separen.
Més informació: Uns quants autors (2008): La Menorquina. Cien años de vida asociativa en Córdoba (1908-2008). Govern Balear.
L’AUTOR
Martí Crespo és filòleg i periodista. Ha treballat i col·laborat en nombrosos mitjans com l’Ara, l’Avui, El Temps, Sàpiens i VilaWeb, i és autor dels llibres Esclavos de Hitler (2014) i Els ‘minorkeens’ de Gibraltar (2018).
Deixa un comentari