La Menorca que va trobar el rei Alfons III

La conquesta de Menorca per part del rei Alfons III, l’any 1287, i el posterior repoblament de l’illa són sens dubte dues fites importants en la història dels menorquins. Ara bé, com era la Menorca que es va trobar Alfons III? Quanta gent vivia a l’illa abans de la conquesta cristiana? Quina llengua xerraven? Que se n’havia fet dels menorquins anteriors a la conquesta islàmica? Realment els menorquins que habitaven l’illa el 1287 van ser substituïts de forma absoluta per gent procedent de Catalunya?

Tot i que la meva feina com a investigador s’ha centrat en èpoques més antigues de la nostra història, de tant en tant algun conegut em planteja algunes d’aquestes preguntes, cosa que m’ha portat a fer algunes consultes bibliogràfiques. Aquest és l’origen d’aquest petit article que, crec que val la pena dir-ho per endavant, està escrit per un historiador no especialista en època medieval.

Quanta gent hi vivia a Menorca, en el moment en que va arribar Alfons III?

És difícil precisar-ho. Pot ser que es fessin censos de població, en època islàmica, però no els coneixem. Malgrat tot, ens podem fer una idea aproximada sobre la població de l’illa. Al tractat de Capdepera, de 1231, a través del qual Menorca va passar a ser tributaria de la Corona d’Aragó, s’especifica quins són els tributs que els menorquins hauran d’entregar, cada any: 900 almuds d’ordi, 100 almuds de blat, 100 vaques, 300 cabres, 200 ovelles, 2 quintars de mantega i les barques necessàries per a transportar-ho tot. Per altra banda, se sap que Said Ibn Hakam, el pare d’Abu Umar, va crear un petit exèrcit de mercenaris turcs i va fer construir alguns vaixells de guerra. Totes aquestes dades ens indiquen una riquesa de recursos pròpia d’una illa ben poblada.

Quines llengües es parlaven a Menorca en època islàmica?

Entre la gent que va poblar l’illa a partir de la conquesta musulmana de l’any 903 hi havia àrabs, però sobretot, segurament, berbers o amazics. L’àrab era la llengua culta, que s’usava per escriure, però l’amazic es devia continuar utilitzant, sobretot si tenim en compte que durant l’època islàmica es van produir noves arribades de gent procedent del Magrib occidental.

Que se’n va fer dels menorquins anteriors a la conquesta islàmica?

Aquells cristians d’origen romano-bizantí, que xerraven una llengua derivada del llatí, no devien ser exterminats, evidentment. Però hem de tenir en compte que la població que es van trobar a Menorca els musulmans, quan van arribar, devia ser escassa. Les dades provinents de l’arqueologia i de les escassíssimes fonts escrites semblen indicar que les Balears es van anar despoblant a partir de la desaparició del poder de Bizanci a la Mediterrània Occidental, durant el segle VII. La inseguretat va fer que el comerç marítim anés minvant, de forma que el tràfic d’esclaus va esdevenir un dels pocs sectors pròspers. Però açò no devia ser en absolut positiu per als menorquins, que no estaven sota la protecció de cap poder estatal fort i eren presa fàcil per als atacs procedents de la mar.

Després de la conquesta musulmana, l’escassa població autòctona devia poder mantenir en teoria la religió cristiana pagant un tribut especial, com era habitual al món islàmic. Però el cert és que no hi ha cap evidència, a Menorca, de la pervivència cultural d’aquests mossàrabs. Per altra banda, a partir del segle XII, les Balears van estar sota el poder dels almoràvits i, més tard, dels almohades. Uns i altres defensaven una interpretació més rigorosa de l’Islam, de forma que és molt poc probable que algun reducte de cristianisme pervisqués a Menorca fins el segle XIII.

Pel que fa a la llengua dels menorquins anteriors a la conquesta musulmana, tampoc no tenim evidències de la seva supervivència: ni els documents escrits ni la toponímia donen cap indici en aquest sentit. A més, el geògraf Al-Zuhrî explica, al segle XII, que les Balears són un apèndix d’Al-Àndalus, perquè els costums i la manera de ser de la seva població tenen la mateixa naturalesa que la d’Al-Àndalus i formen un mateix conglomerat humà.

Que va succeir amb els menorquins musulmans, després de la conquesta d’Alfons III?

La conquesta va ser molt ràpida, a causa de l’enorme superioritat numèrica dels atacants. Pocs dies després de l’arribada de les tropes conqueridores es signa el Tractat de Sent Agayz, que és poc menys que una rendició incondicional. Els termes de l’acord són duríssims: només dues-centes persones queden lliures sense condicions. Els béns de tots els habitants són confiscats. Només aquells que puguin pagar set dobles i mitja quedaran lliures. Contra tot pronòstic, sembla que alguns menorquins van evitar ser convertits en esclaus, gràcies a les aportacions econòmiques provinents de contactes de fora de Menorca.

Aquells que no van poder pagar van ser subhastats públicament. Sabem que es va instal·lar un mercat d’esclaus a Ciutadella. És interessant constatar que els documents parlen d’esclaus blancs i negres, i sembla que les esclaves blanques es cotitzaven molt més. Existeixen evidències que la majoria dels esclaus no es van quedar a Menorca, sinó que foren repartits pels mercats de Barcelona, València, Mallorca i altres ports mediterranis.

Hi ha una disposició reial que dona una idea del tracte que va rebre la població menorquina en general: s’estableix que les dones, filles i acompanyants d’Abu Umar no podran ser deshonrades ni despullades, i que no se’ls podrà descobrir el rostre.

Aquells que van poder pagar la seva llibertat van comprar passatge en vaixells cristians per tal que els portessin cap a terres musulmanes; però sabem del cert que alguns patrons cristians no van complir amb allò a què s’havien compromès: un tal Bernat Siquier, per exemple, fou jutjat per tirar els passatgers per la borda, enmig de la mar. Malgrat tot, finalment va ser absolt.

Alguns esclaus musulmans no foren deportats i van quedar a Menorca. Tot i que no es pot aventurar un nombre, és evident que aquest devia ser petit en comparació al contingent de nous colons cristians que es van instal·lar a l’illa. El cronista Ramón Muntaner explica que Menorca fou repoblada de “bona gent de catalans”, però tenim evidències que entre els nouvinguts també hi havia mallorquins, aragonesos, valencians, provençals i italians. La lingüística ha permès precisar un poc més: el dialecte del català que xerram els menorquins actuals està emparentat amb els parlars de l’Empordà, de forma que és raonable proposar que és d’aquella zona d’on provenien la major part dels colons. La llengua i la cultura dels musulmans que van romandre a Menorca, com no podia ser d’altra manera, es va esvair gairebé del tot.

L’AUTOR
Antoni Ferrer és arqueòleg. Ha treballat en nombroses excavacions arqueològiques a les Illes Balears i Catalunya. Ha ocupat el càrrec de Director Insular de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Menorca. Actualment, treballa sobretot en el camp de la Prehistòria de les Illes Balears, àmbit en el qual codirigeix diversos projectes d’investigació.
Aquest article es basa en un text publicat al diari Menorca el 22.01.2020