Fornells. Foto antiga: Autor R.V. Pons. Col·lecció Miquel À. Limón Pons. Arxiu d’Imatge i So de Menorca-CIM. Foto 2023, Lluc Julià.

La urbanització del litoral de Menorca a vista d’ocell

Menorca és coneguda i apreciada, entre altres coses, pel seu paisatge ben conservat i les seves platges verges. Però la conservació del litoral de Menorca ha sigut un camí ple d’entrebancs que la mobilització ciutadana i l’acció de l’ecologisme han sabut salvar, posant de manifest que per conservar el litoral és necessari posar límits al creixement urbanístic i regular les activitats econòmiques basades en l’ocupació del territori.

Un mapa de l’illa inclòs en el Pla Provincial d’Ordenació de Balears (1973) il·lustrava tots els projectes urbanístics previstos a Menorca. Segons aquest mapa, estava previst urbanitzar gairebé tot el litoral i construir una carretera que comuniqués totes les urbanitzacions donant pràcticament la volta sencera a l’illa.

Amb el fenomen turístic dels anys seixanta i setanta, es van urbanitzar espais com cala en Porter, punta Prima, s’Algar, cala Galdana, arenal d’en Castell, Son Bou, cala en Bosc, Sant Tomàs i un llarg etcétera. A la década dels vuitanta seguia la construcció amb hotels, apartaments i xalets vora la costa de Canutells, Son Parc, cala Blanca o Son Xoriguer. Però la societat civil es va començar a concienciar ambientalment i a organizar en defensa del territori, cosa que va ajudar a frenar molts altres intents com els de cala Macarella, Trebalúger, Binigaus, Binimel·là o Llucalari.

Sense la mobilització ciutadana i les posteriors mesures de regulació com, per exemple, la declaració del Parc Natural de s’Albufera des Grau (1995 i ampliat el 2003), la proclamació de Menorca com a Reserva de Biosfera per la UNESCO (1993) i el Pla Territorial Insular (2003 i revisat el 2023), Menorca hagués perdut tot el seu encant propi que actualment la diferencia de tants altres territoris costaners que no han tingut tanta sort.

Malgrat tot, encara s’estan tramitant nous creixements que no es van poder eliminar amb el Pla Territorial Insular perquè ja tenien drets adquirits, com és el cas de Son Parc, Torre Solí, Coves Noves o Sant Tomàs.

La següent sèrie d’ortofotografies comparatives del litoral de Menorca fetes entre l’any 1956, uns anys abans de l’explosió urbanística de l’illa, i l’actualitat és una bona eina de reflexió que ens permet viatjar en el temps i veure el paisatge litoral que Menorca ha perdut. Tot i viure moments de massificació turística preocupants, Menorca té una bona part de litoral verge i ben conservat que cal mantenir i preservar per evitar antigues visions urbanístiques obsoletes.

Son Bou. Inicialment, el projecte d’aquesta urbanització ocupava part de la zona humida, preveia alçar   diversos hotels (actualment n’hi ha dos, de 12 plantes), blocs d’apartaments, complexos turístics i la construcció de diversos xalets. Actualment, el prat de Son Bou és una Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) i està declarada Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA).

Sant Tomàs. Des que l’any 1957 es va obrir el camí que comunica la població des Migjorn Gran fins a la costa, la popularitat d’aquest tram litoral va anar creixent, fins que l’any 1965 s’inaugurava el primer hotel de la urbanització. A finals de la dècada dels seixanta la construcció d’hotels a la zona va rebre un impuls important gràcies a l’entrada de capital britànic. Actualment, segueix creixent amb la inauguració d’un gran hotel remodelat, en primera línia, de la cadena Meliá Hotels International l’any 2022.

Cala Galdana. Era coneguda per ser la platja més espectacular de l’illa, però la construcció de dos grans hotels, un d’ells al bell mig de l’arenal, a part d’una urbanització a banda i banda del barranc que la forma, l’han desfigurada i convertida en un dels principals nuclis turístics de Menorca.

Cala Macarella i cala en Turqueta. Igual que cala Trebalúger o Binigaus, aquestes dues platges, avui dia icòniques, són un bon exemple del litoral de Menorca que s’ha pogut conservar de l’especulació urbanística gràcies a la mobilització ciutadana. L’intent d’urbanització de les dues cales va coincidir en el temps i va provocar una resposta social immediata amb una recollida de firmes i una primera manifestació el dia 11 de novembre de 1978 a Ciutadella, en que hi acudiren 1.500 persones. Aquest fet va ser l’espurna per la constitució de Coordinadora per a la Defensa del Territori. La tasca ciutadana per la protecció d’aquests espais es va mantenir molts anys més, amb alguns episodis judicials. En 1991, cala en Turqueta quedava protegida per la Llei d’Espais Naturals. Macarella quedaria definitivament protegida amb el Pla Territorial Insular de 2003. Actualment, aquestes platges verges són el principal reclam turístic de l’illa.

Artrutx, cala en Bosc i Son Xoriguer. Des de la punta sud-oest de cap d’Artrutx fins a les platges de cala en Bosc i de Son Xoriguer el territori presenta uns 3 km de costa profusament edificats on trobem tota mena de complexos turístics, hotels i apartaments. Destaca el port esportiu interior de la urbanització Cala en Bosc, comunicat a la mar per un canal el qual va ser construït damunt uns aiguamolls naturals. Probablement, aquesta era la principal zona humida de la zona ponent de Menorca, juntament amb la desembocadura de Cala Galdana.

Cala Santandria. A quatre quilòmetres de Ciutadella, cala Santandria era un nucli d’estiueig de molts ciutadellencs molt abans de la irrupció del turisme. A l’entrada de la caleta d’en Gorries hi ha una casa amb data de 1879. A partir dels anys seixanta la construcció de xalets, apartaments i tres grans hotels al voltant de la petita cala, l’han convertit en un producte turístic més de Menorca. La zona edificada pel vessant nord de la cala gairebé connecta amb la platja Gran de Ciutadella. Pel vessant sud es fon amb la urbanització de cala Blanca.

Ciutadella. El creixement urbanístic de Ciutadella de Menorca des dels anys cinquanta del segle XX és considerable. Ja sigui per la seva ampliació cap a l’interior (polígon industrial inclòs) o per la zona sud del port antic de la ciutat, fins a comunicar amb la platja Gran, mitjançant el passeig marítim. Destaca la construcció del dic de Son Blanc l’any 2011 amb la intenció que la zona de ponent es convertís en una ruta preferent amb Mallorca.

Cala en Brut, cala en Blanes i cala en Forcat. Com en el cas de cala Santandria, la vorera nord del port de Ciutadella, ja era un nucli d’estiueig dels ciutadellencs consolidat en els anys cinquanta. A partir dels anys seixanta l’ampliació i condicionament del camí de Sa Farola fins a cala en Blanes va donar peu a una de les zones litoral de Menorca més urbanitzada que abarca cala en Blanes, cala en Brut, cala en Forcat i Calespiques.

Cala Morell. Com la majoria d’urbanitzacions del litoral de Menorca, la de cala Morell també va néixer a cavall de les dècades dels seixanta i els setanta del segle XX. S’havia previst la construcció de nombrosos equipaments nàutics que finalment no va ser executats com, per exemple, un club nàutic, amb seu social, magatzems i espais d’hivernada per a barques.

Binimel·là. A la costa nord de Menorca hi havia molts projectes d’urbanització que no es van arribar a executar, com per exemple, Els Alocs, cala Barril, cala Pregonda o cales Morts (entre na Macaret i l’arenal d’en Castell). Però, potser, el més ambiciós va ser el de Binimel·là, amb dos-centes parcel·les a la riba est de la platja per construir-hi xalets, apartaments, tres hotels, un “poblat de pescadors” a l’estil de Binibèquer Vell, a la part posterior de la platja, i una zona per amarrar embarcacions. Com es pot veure a la imatge, finalment, només es van obrir alguns vials i aixecar un parell de cases unifamiliars, just per on actualment hi passa l’etapa 5 del Camí de Cavalls.

Cala Tirant. A cala Tirant hi havia projectades dues urbanitzacions a banda i banda de la platja. La urbanització de la vorera oest de la cala es va poder frenar a principis de segle XXI i encara es poden veure els vials oberts i un nucli d’apartaments a primera línia de mar. A la vorera est, es va desplegar la urbanització Playas de Fornells. Es va començar a edificar els anys setanta i no ha aturat de créixer fins a l’any 2000, quan es van aixecar tres complexos d’apartaments i un aparthotel. A la part posterior de la platja es conserva un extens sitema dunar i una de les zones humides més interessants de Menorca.

Fornells. Població originàriament de pescadors que a la dècada dels cinquanta es va convertir en un punt d’estiueig d’alaiorencs, però de seguida va ser ocupada per membres de la burgesia catalana. El 1961 es va asfaltar la carretera Maó-Fornells i es va començar les obres d’ampliació del port i lentament xalets i apartaments han anat ocupant bona part de la franja costanera propera al núcli de original de la població. Paral·lelament, a un quilòmetre de Fornells es va construïr la urbanització de Ses Salines, amb nombroses apartaments, un hostal, restaurants i un club nàutic. Fa molts anys que es ve frenant un projecte de gran port esportiu a la badia.

Son Saura del Nord. En aquest enclavament costaner es va construir Son Parc, l’única urbanització amb camp de golf de Menorca. Es van iniciar les obres els anys setanta, però la urbanització de l’espai no va arrencar fins a principis dels vuitanta. En aquest cas s’ha conservat part l’espectacular sistema dunar de la platja, encara que bona part de la seva alçada va ser escapçada per utilitzar l’arena en la construcció.

Arenal d’en Castell. Per la seva bellesa i característiques naturals originals, es podria considerar la cala Galdana del nord. A principis dels anys 70 es començà a urbanitzar i l’any 1974 es va inaugurar un gran hotel construït just damunt el seu espectacular sistema dunar.

Port d’Addaia. Com queda patent a la imatge, ens trobem a la frontera que ofereix la protecció del Parc Natural de S’Albufera des Grau. Els planells de parcel·lació per la urbanització dels terrenys d’aquesta urbanització, planificada sobre la base d’un port esportiu, es van aixecar el 1966. Durant els anys vuitanta encara s’edificaven complexos d’apartaments i avui dia arriba fins a cala Molí.

Albufera des Grau. A S’Albufera des Grau, nucli de l’únic parc natural de l’illa i, actualment, epicentre de la Reserva de Biosfera de Menorca, es pretenia implantar un gran complex turístic amb camp de golf i amb la transformació de la llacuna en un llac navegable amb port esportiu inclòs. El 1973 s’inicia la urbanització Shangril·là sense un pla parcial aprovat. La pèrdua irreversible d’aquest espai natural i la incompatibilitat entre la urbanització i la seva conservació va provocar l’aixecament d’algunes veus contràries a la seva execució. L’oposició a la urbanització va catalitzar el moviment ecologista insular i es van dur a terme accions i campanyes per part de la societat civil i les administracions locals per tal de protegir la zona de l’especulació urbanística. Després d’un llarg procés en què es van anar limitant la zona urbanitzable en favor del seu interès ecològic i paisatgístic, i després de noves mobilitzacions ecologistes, l’any 1995 en va declarar el Parc Natural de S’Albufera des Grau i el far de Favàritx. A la imatge es pot observar, a la zona sud de la llacuna i a la zona de Sa Cudia (entre la carretera des Grau i la mar), els primers vials oberts i algunes cases unifamiliars construïdes que donen una idea del que hagués pogut ser el que avui és un dels indrets natural més atractius i peculiars de Menorca. La colònia d’estiu des Grau, per la seva banda, ha passat de tenir unes poques cases a la dècada dels cinquanta a ocupar una superfície de 4 ha i 1.350 places l’any 1990.

Maó. El creixement de Maó des de la dècada dels cinquanta és evident. A part del polígon industrial, que ocupa bona part del costat esquerra de la imatge, també cal destacar el creixement de la zona de ponent i el sud de la població, on s’ubica la zona residencial de Malbúger i s’hi ha construït l’hospital Mateu Orfila, la instal·lació hospitalària de referència a Menorca. Pel què fa al port, es pot veure clarament la reducció de la làmina d’aigua a causa de les infraestructures portuàries a banda i banda de la rada.

Es Castell. Als anys cinquanta, aquesta població ja era un nucli d’estiueig important per molta gent de la ciutat veina de Maó, d’altres pobles de l’illa i també de Mallorca i la península. El su litoral no va quedar al marge del procés urbanístic, amb la costrucció de tres grans hotels i nombroses instal·lacions d’apartaments turístics. Tot i que el núcli urbà d’aquesta població ha mantingut els seus límits, enganxat a Calesfonts hi trobem la urbanitizació Santa Anna i tot seguit, a partir de cala Pedrera, la urbanització Sol de l’est. Cap a la població de Maó i trobem la urbanització Son Vilar. El litoral que uneix els dos municipis no s’ha urbanitzat fruit de l’oposició ecologista en els anys noranta. A l’altra banda del port hi podem observar la urbanització de cala Llonga, on encara s’hi  troben  solars en construcció.

S’Algar. La urbanització de S’Algar es va inaugurar l’any 1964 amb l’existència d’uns 25 xalets, diversos apartaments, una gran piscina, un centre comercial i un moll. Fou el primer centre turístic de les Balears amb estesa elèctrica soterrada i el primer de Menorca amb una xarxa de clavegueram amb emissari submarí. Les seves edificacions van anar creixent fins a arribar a tocar el barranc de Rafalet, que hores d’ara està protegit.

Punta Prima. La urbanització aixecada en aquest indret és considerada la primera urbanització de Menorca. A la dècada dels cinquanta ja hi havia l’Hostal Punta Prima i es van començar a vendre solars per a la construcció de xalets. El 1964 es va asfaltar la carretera que hi dona accés i el 1972 es va inaugurar l’hotel Pueblo, que amb 1.174 places era el més gran de Menorca.

Biniancolla, Son Remei i Son Ganxo. Biniancolla és un punt d’estiueig típic dels habitants de Sant Lluís des de la dècada del quaranta. Amb els anys han anant creixent al seu costat més oriental diverses urbanitzacions com Son Remei i Son Ganxo fins a unir-se amb la urbanització de Punta Prima. Al seu voltant, a més, s’hi ha construït un gran hotel, una enorme infraestructura d’apartaments i un parc aquàtic construït en sol rústic, que s’ha declarat il·legal per la via judicial.

Cap d’en Font, Binissafúller i Binibèquer. Des de punta Prima fins a Cap d’en Font tenim uns 10 quilòmetres de territori litoral del municipi de Sant Lluís urbanitzat ininterrompudament, amb un seguit de cases baixes, xalets i apartaments arran de mar que, en molts casos impedeixen l’accés a la línia de la costa. És l’única part de Menorca on aquelles carreteres orbitals del Pla Provincial es van fer efectives. Sant Lluís és un dels municipis que, percentualment, té més litoral urbanitzat de tot l’estat espanyol, situant-se entre els 25 municipis amb més costa urbanitzada. El núcli turístic d’aquesta franja costanera del sud-est de Menorca és la peculiar urbanització de Binibèquer Vell. Va ser dissenyada l’any 1972 per l’aparellador Antoni Sintes i l’arquitecte Barba Corsini, amb la idea de construir la simulació d’un típic poble de pescadors amb influències de la típica arquitectura tradicional menorquina, però també amb la d’altres zones de la mediterrània com, per exemple, les illes Cíclades de Grècia. La particularitat d’aquesta urbanització l’ha convertit en una atracció turística que, degut a la massificació, ha hagut de regular el seu accés als visitants.

Es Canutells. Gràcies a la seva condició geogràfica, Es Canutells era un refugi de pescadors que poc a poc es va convertir en un petit nucli d’estiueig per a molts menorquins. Com tants altres indrets semblants, durant la dècada dels setanta es va començar a produïr un procés d’urbanització, encara actiu a dia d’avui, on no li falta un gran hotel i un complex d’apartaments, que acompanyen als seus nombrosos xalets arran de costa. El Pla Territorial Insular de 2003 va protegir bona part de la zona prevista per créixer cap a llevant (on es veuen els vials). Hi queda una zona que es podria arribar a urbanitzar, però fa dècades que no avança.

Cala en Porter i Calescoves. La primera urbanització edificada en un punt aïllat del territori litoral, fora de cap àrea d’influència de les poblacions de l’illa. L’any 1962 ja hi havia més de 80 xalets construïts i el 1964 es va inaugurar la sal de festes Cova d’en Xoroi, la qual es va convertir ràpidament en una icona turística de Menorca que es manté en l’actualitat. A pocs metres més a l’est, a principis dels anys setanta, es va començar a gestar la urbanització de Calescoves amb un projecte de dos-cents solars en una superfície de quaranta hectàrees. Finalment el projecte va quedr aturat, però encara es poden veure les cicatrius dels vials oberts que ens donen una idea del que hagués pogut ser.

Llucalari. Paral·lelament al projecte d’urbanització de Son Bou, hi havia planificat un altre projecte molt ambiciós, amb aproximadamente cinc-centes parcel·les, que s’endinsava més de dos quilometres cap a l’interior, a tocar el barranc de Llucalari. El projecte va ser paral·litzat perquè estaba afectant directament el barranc, declarat zona protegida per l’Institut per la Conservació de la Naturalesa (ICONA). Tot i això, i després d’una llarga polémica, l’any 1985 es va autoritzar el pla d’urbanització, però la zona acabaría essent desqualificada sense que s’hagués edificat cap construcció. Els vials construits aleshores, encara visibles avui, són testimoni de la dimensión del projecte.

Ortofotos: © Open Street Map 

Referències
– GOB Menorca: https://www.gobmenorca.com/. Darrera consulta 24/8/2023
– Méndez Vidal, Alfons. A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca. Institut Menorquí d’Estudis. Consell Insular de Menorca. 2017.
– Parc Natural de s’Albufera des Grau. Guia de passeug. Govern de les Illes Balears. 2007.