Alguns experts adverteixen que a Menorca començam a patir els efectes del que s’anomena ‘pressió difusa’. De manera més col·loquial es sol dir que hi ha una escampada de gent per tot. Quan els humans sortim dels llocs més habituals, i ens endinsam amb freqüència a zones generalment no habitades, entrem en conflicte amb valors fràgils. Si això es converteix en hàbit o en negoci turístic, pot provocar efectes importants.
Els anys setanta i vuitanta, el GOB va haver de muntar un servei de vigilància sobre els residuals nius d’àguila peixetera que quedaven a l’Illa. Alguns especialistes venien a robar els ous per a col·leccionistes forans i a més la urbanització litoral dels anys anteriors havia fet abandonar antics llocs de reproducció.
Només dues parelles nidificaven, a zones verges, i només una aconseguia criar polls. Si qualcú s’atracava excessivament, l’adult abandonava el lloc i els ous quedaven a mercè de depredadors o sota el risc de refredar-se excessivament. De manera que l’associació s’organitzava per evitar apropaments voluntaris o involuntaris als nius.
El turisme que cal promocionar -com alternativa al de tot inclòs de sol i platja-, que busca millorar les condicions econòmiques i laborals de la gent que viu a l’Illa, no ha de confondre mostrar la Menorca més autèntica amb portar la gent a llocs on no hi passa quasi ningú. Aquest és l’error.
Avui vivim un repunt de presència humana a llocs delicats, bàsicament derivada d’un concepte mal entès del turisme alternatiu. El turisme que cal promocionar -com alternativa al de tot inclòs de sol i platja-, que busca millorar les condicions econòmiques i laborals de la gent que viu a l’Illa, no ha de confondre mostrar la Menorca més autèntica amb portar la gent a llocs on no hi passa quasi ningú. Aquest és l’error.
És una irresponsabilitat publicar guies animant i mostrant com arribar al darrer racó tranquil de costa, a les coves més recòndites o al barranc més inaccessible. Ens visita més d’un milió de persones cada any. És poc prudent conduir-hi gent constantment. Perquè en aquests llocs és on es refugia una biodiversitat que necessita poca presència humana.
Aquests indrets són els santuaris que, en moltes ocasions, permeten que a la resta de l’Illa s’hi puguin veure amb facilitat elements naturals que li donen molt de valor. Si Menorca fos un gran parc natural, gestionat amb criteris de racionalització dels usos, aquests punts calents de vàlua ambiental serien considerats com a reserves naturals i s’hi restringirien les visites. Al contrari del que ara s’està fent.
No és vàlid passar totes les obligacions a les administracions públiques. Les empreses i persones que hi guanyen diners, tenen a la seva ma orientar els negocis de manera realment sostenible i no només amb una pàtina de maquillatge biosfèric.
Deia una de les persones amb major criteri sobre turisme alternatiu a l’Illa, que la qualitat del turista no es defineix tant pel seu nivell econòmic com per la sensibilitat cap el destí i la seva adaptació al mateix. El turista responsable entén que l’animis a fer el Camí de Cavalls (que és un itinerari consensuat, que serveix per ordenar el senderisme), però no li cal que el portis a veure on dormen les ratapinyades dins la cova.
Ara que és temps de tardor i es calmaran els ànims turístics de l’estiu, és un bon moment per a pensar-hi. Mentre l’Illa es va tenyint de verd i les pluges donen vida als arbres assedegats d’una sequera que ha estat molt llarga, ja han nascut els dragons i fan les primeres passes les petites tortugues. Han marxat les oronelles i aniran arribant els rupits. Les primeres creuaran Àfrica de dalt a baix, i els segons vindran del gran nord europeu que s’anirà gelant.
I en arribar a les portes de la primavera pròxima, a partir del mes de febrer, molts animals prepararan de nou el cicle de la reproducció. I voldran tranquil·litat i esperaran que s’obrin camins prudents però no que s’obrin tots els camins. Que es visiten les platges però no totes les petites cales. Que la gent camini, corri o vagi en bicicleta pel Camí de Cavalls, però no per les tanques adjacents.
En 2014 hi va haver quatre parelles d’àguila peixetera que van provar de criar, però només una ho va aconseguir. La fragilitat, per tant, persisteix. Conservar les coses que s’estimen passa per saber-les cuidar, i ordenar la pressió humana sobre els llocs d’alt valor és un punt bàsic de la sostenibilitat.
Abans que plantejar-se netejar molt, cal pensar en no embrutar. Abans que haver de fer plans de recuperació d’espècies amenaçades, s’ha de procurar no entorpir els seus llocs estratègics.
L’AUTOR
Miquel Camps, coordinador de política territorial del GOB Menorca.
Aquest article va ser publicat al web de l’entitat el dia 10/10/2016
Deixa un comentari